En temps de Jocs Olímpics, el matí d’aquest dijous es jugava a Catalunya una partida importantíssima entre dues idees i dos discursos. Això que ara en diuen dos relats. Un és el discurs que el conflicte català es manté encara viu. Un altre és el discurs que la investidura d’Illa amb vots independentistes representa un armistici que permet girar full. La idea de la pervivència del conflicte s’escenificava a través del retorn del president Puigdemont, de la rebuda i de la possible detenció. La idea de l’armistici pacificador s’escenificava dins del Parlament de Catalunya amb la sessió d’investidura. Els dos esdeveniments competien pel centre d’interès local, espanyol i fins a un cert punt internacional. I aquestes competicions no tenen a veure estrictament amb el repartiment del poder o amb la plasmació institucional, sinó amb les sensacions, els estats d’ànim i, finalment, amb els titulars. Un pols entre un titular que diu “això continua” i un titular que diu “això s’ha acabat”. La partida venia d’abans i no s’ha acabat. Però al migdia d’aquest dijous es pot fer un balanç provisional, allò que en el Carrusel Deportivo deien “minut i resultat”.
Els dos discursos tenien previstes per a aquest matí escenografies potents. I totes dues han puntuat: han aconseguit una part dels seus objectius. Però potser no han puntuat ben igual. La investidura de Salvador Illa com a president s’ha desenvolupat, aquest matí, amb normalitat. Si és que considerem normal que un diputat electe no pugui accedir al Parlament perquè la policia li impedeix i que mentre dura la sessió se l’estigui buscant com si fos un terrorista. Però la sessió del Parlament s’ha celebrat i ha anat falcant el discurs de l’armistici, del fet de girar full. Normalitat, això sí, i això puntua, però una normalitat mel·líflua, tova, mancada d’èpica i d’entusiasme, resignada, rutinària i funcionarial. També ha puntuat sens dubte l’arribada de Puigdemont i el seu discurs davant d’uns milers de persones. Així i tot, tinc la sensació que les coses no han anat ben bé com es volia que anessin i han deixat una certa sensació de succedani, d’interruptus. Ho compensa el que podríem anomenar l’enjòlit de la trama, el guió de pel·lícula de Pimpinella Escarlata, la logística d’una operació clandestina prou emocionant. Però la meva sensació és que, havent puntuat tots dos discursos, tots dos ho han fet per la banda baixa de les seves expectatives, sense aconseguir la golejada. I això és inconvenient perquè uns i altres han gastat avui un cartutx de primer ordre –uns el retorn, els altres la investidura- sense que probablement n’hagin aconseguit tots els efectes desitjats.
Ha acabat, doncs, en taules, en l’escenari català, la partida d’aquest matí, a l’espera de les que puguin venir més endavant? Jo diria que no. Jo diria que, sense golejada, per poc si es vol, ha guanyat la partida del matí, a Catalunya, el discurs que això no s’ha acabat. En part per la indubtable habilitat del president Puigdemont –periodista de professió- per trobar-hi el titular que li convé: Encara som aquí. Certament, aquí, però desallotjats de les institucions de govern de Catalunya, que o és poca cosa. Per contra, és difícil proclamar solemnement que una cosa s’ha de donar per acabada quan arriben des del carrer els crits en direcció contrària. En general, els armisticis que funcionen són rebuts o amb alegria o amb silenci. Però és difícil creure en els armisticis quan encara se senten les hostilitats i no sembla que ‘s’hagin d’aturar.
En l’escenari català, doncs, diria que la idea de la persistència del conflicte i de la fragilitat de l’armistici ha guanyat la partida d’aquet matí, però no per golejada. Amb la incomoditat d’Esquerra Republicana, que recull i prefigura a l’hora les diverses incomoditats que l’acompanyen: en aquet cas, havent de compatibilitzar les declaracions de solidaritat amb el perseguit amb la responsabilitat institucional de la persecució. I la incomoditat també dels Mossos d’esquadra, que certament havien d’actuar com a policia judicial (encara que sigui la d’alguns d’aquests jutges), però que podien orientar els seus operatius cap a la noció de proporcionalitat i mesura que correspon a una policia de tradició democràtica i el zel persecutori entusiasta que sembla exigir-li l’Estat, caigui qui caigui i peti qui peti. Es persegueix així tothom qui té una ordre de detenció? Davant d’aquestes incomoditats, Esquerra ha intentat mantenir-se de perfil tot el matí i la direcció –policial i/o política?- dels Mossos ha optat per l’exageració, situant la persecució del president Puigdemont a l’altura d’una operació antiterrorista d’alt risc. Amb l’inconvenient afegit, per al cos, que tot i el zel fervorós no els ha sortit bé, per ara, quedant malament amb tothom i optant al premi de principal boc expiatori de la jornada.
Per tant, en l’escenari català, la idea que el conflicte continua –encara hi som- ha vençut als punts i sense golejada la idea de l’armistici que posa final a tot. En canvi, en l’escenari espanyol, la idea de la pervivència del conflicte ha guanyat per golejada contra la idea d’un armistici pacificador. Potser perquè en la tradició política espanyola un conflicte només pot acabar amb una victòria (seva) i una victòria no ho és del tot si no aconsegueix la humiliació total i absoluta del vençut (el desprecio total para el vencido del qual parlava Gil de Biedma). Per tant, en l’imaginari espanyol aquest matí ha estat una prova de la pervivència del conflicte, no un indici del seu final. Això ha tingut relativament poc protagonisme polític: només Vox ha volgut monopolitzar la bel·ligerància plena, al costat d’un PP que ha respost d’ofici i d’un PSOE que ha esdevingut invisible, absent, com si tot plegat no anés amb ells, potser perquè no acaben de saber a quina banda són (o si hi són tots) o perquè ho saben massa. Però l’opinió publicada i potser també l’opinió pública espanyola ha considerat que aquesta era una jornada de conflicte, que el retorn de Puigdemont era infinitament més important que la investidura d’Illa, que això no s’acabarà fins que es desactivi totalment l’adversari, que Puigdemont encarna però que és en el fons l’independentisme sencer i fins i tot el catalanisme sencer.
És l’escenari de Madrid el que ha donat la victòria clara en la partida d’avui a la tesi segons la qual això no s’ha acabat, ni de bon tros. I l’operació Gàbia ha servit per confirmar-ho: un estranger que ha quedat enganxat en una cua a la Jonquera o a la Diagonal perquè la policia persegueix un líder polític escollit no deu tenir precisament la sensació d’estar en un país pacificat i on els conflictes pertanyen al passat, sinó més aviat d’haver anat a alguna mena d’estat d’excepció. Per tant, tot i que la partida continua, en la fase de minut i resultat podem dir aquest migdia que Carles Puigdemont ha aconseguit, per poc a Barcelona, però per molt a Madrid, imposar el seu titular: encara hi som. Però per entendre la pervivència del conflicte, el titular hauria de tenir una segona part: encara hi som i encara hi són. El primer “nosaltres” no dona per tancat el conflicte. El segon, encara menys. Armistici? Qui deia armistici?
