Per a sorpresa de tots, el discurs de Trump del passat dimecres anunciat amb solemnitat i fanfàrria fou un munt de paraules buides ja sentides sense cap anunci inesperat. Tècnicament, de la repetició dels llocs comuns d’aquestes setmanes es podia entendre que la guerra s’acabaria en dues setmanes si l’Iran acceptava públicament que havia perdut. És a dir, Trump volia retirar-se i esperava que el seu enemic, molt gentilment, tindria el detall de declarar-lo vencedor i perdonar-li la vida. Al seu entendre, el reconeixement que abandonaven l’intent de reobrir l’estret d’Ormuz seria suficient per satisfer l’orgull dels seus adversaris i permetre a tothom salvar les aparences i declarar-se com a triomfadors d’aquest combat.
La resposta de Teheran fou el bombardeig més intens patit per Tel-Aviv fins ara per deixar clar que les paraules de sobre l’obliteració de les seves capacitats ofensives eren una obscena mentida. Com és evident, Iran no vol desescalar i no vol que els seus enemics fugin del camp de batalla declarant-se com a vencedors per tornar a atacar-los amb perfídia a un futur pròxim. Vol guanyar i obtenir garanties i pensa pressionar perquè estan guanyant la guerra, just com vàrem explicar que passaria fa un any.
En primer lloc, Israel en la seva persecució del projecte conegut com a “Gran Israel”, l’annexió de territoris dels països veïns per resoldre el seu problema de profunditat estratègica i poder defensar-se en un futur d’una possible invasió terrestre coordinada per la resta de països àrabs, ha estès el seu front en excés i la seva aviació i intel·ligència, les armes més poderoses del seu exèrcit, no són efectives al Líban perquè l’Iran ocupa massa recursos i personals. Per altra part, les seves tropes d’infanteria, la part més feble, estan fatigades per la poca rotació entre reservistes durant un conflicte prolongat més de dos anys. La doctrina de guerra israeliana de cops ràpids i contundents per garantir enfrontaments breus que no pertorben la vida quotidiana del país s’ha ensorrat i la població es veu sotmesa a les incomoditats de la guerra en primera persona, fet totalment insòlit per a ells.
Això explica els èxits que Hezbollah està obtenint al sud del Líban aturant l’avanç de l’IDF i esdevenint, com sempre, l’única força amb capacitat i recursos per defensar la integritat territorial del Líban, mentre que l’Estat i l’exèrcit libanès es retiren del front. Si la popularitat de la milícia havia disminuït entre una població esgotada per l’amenaça permanent de la guerra, ara que els plans d’Israel fan preveure un projecte de neteja ètnica al sud del riu Litani, l’únic obstacle real a la desaparició del Líban com un país independent és Hezbollah, l’escenari sempre desitjat pels islamistes per esdevenir el jugador polític i militar decisiu al país. En aquest sentit, els exagerats rumors sobre la seva destrucció obviaven un fet prou evident com la finestra d’oportunitat per escalar. Sols tenia sentit resistir activament contra Israel durant una guerra contra l’Iran, perquè la combinació de dos escenaris d’enfrontament augmentava considerablement l’efectivitat ofensiva dels milicians.
En segon lloc, el projecte de “Gran Israel” significa una hegemonia sobre la regió que és una amenaça directa als interessos de l’Aràbia Saudí i Turquia. L’inestable equilibri a la regió que afavoreix als Estats Units i Israel no sobreviurà a aquest conflicte. Molts experts atlantistes pregonen que les monarquies del Golf no perdonaran mai a l’Iran, el seu històric rival, els bombardejos d’aquestes setmanes, però aquests discursos, novament, són precipitats i superficials. Al món islàmic, Iran ara és un motiu d’orgull. Una nació musulmana no està resistint amb tàctiques de guerrilles a una superpotència invasora tecnològicament superior com a l’Afganistan. L’Iran està tornant els cops a les bases i els territoris dels seus enemics i demostrant en aspectes claus de les guerres del futur una clara superioritat ofensiva a la superpotència militar que ha dominat el planeta en els darrers vuitanta anys.
És evident que el suport de la Xina és fonamental per assolir aquesta fita, però no es pot obviar que el model de República Islàmica, per a indignació dels erudits occidentals, ha modernitzat industrialment i científicament el país. El seu sistema educatiu i les seves universitats han format els enginyes i enginyeres que han fet de l’Iran una potència regional amb una població altament instruïda. No tinc cap dubte que una república sense l’adjectiu d’islàmica ho hagués fet millor, però les repúbliques socialistes que hi havia a la regió, Iraq i Síria, esdevingueren dictadures unipersonals o de partit totalment corruptes i ineficients que foren destruïdes per crisis externes o internes.
Per tant, la religió i el pou de la civilització persa han tingut un pes decisiu en cohesionar l’acció col·lectiva que ha permès a un país aïllat i sancionat internacionalment assolir un progrés científic i material que, paradoxalment, molts països en desenvolupament aliats d’occident són del tot incapaços d’abastir. Això significa que joves nacionalistes als països musulmans, però també de l’anomenat sud global, estudiaran aquesta via de desenvolupament de l’Iran amb aliances amb la Xina per trencar la seva posició subalterna a l’escenari internacional.
De fet, una de les conseqüències més directes i immediates de la guerra és l’augment de la tutela de l’Iran sobre l’Iraq, la plataforma àrab per projectar la seva influència a la regió. Síria, malgrat ser majoritàriament sunnita, haurà d’optar per un model republicà de desenvolupament que, probablement, també serà profundament religiós. La influència que els saudís pretén exercir-hi no serà pas possible i s’acabarà imposant una república islamista a imitació del model turc que Erdogan pilota.
Són les monarquies del Golf els principals perjudicats del tauler que la guerra està conformant al Pròxim Orient. La seva juguesca pel patronatge Nord-amèrica, la importació de treball esclau, la injustícia i la desigualtat social com política pública i esdevenir la Meca dels capitals internacionals i els expats s’ha esmicolat. Els seus dirigents han fet el ridícul acceptant posicions de submissió vergonyoses davant Washington i Tel-Aviv; però, com són monarquies, no necessiten l’aprovació de la seva població. Tanmateix, hi ha funcionaris que, com passa a l’Aràbia Saudí, tenen un fort sentiment religiós i nacional que es consideren humiliats pel paper fet per les seves elits. Abans aquesta indignació es canalitzava via terrorisme, però la revolució islàmica i l’edificació d’una república democratitzadora poden enfortir de nou les ambicions dels Germans Musulmans al món àrab en una política dirigida a abolir les monarquies del Golf com l’Iran acabà amb el seu Xa.
Finalment, la crisi econòmica que s’estén per tot el món tindrà un impacte molt fort a Europa que aprendrà la lliçó de no enfrontar-se a Washington per detenir la seva guerra il·legal. Ara per ara, els nostres conciutadans continuen tranquils i pensant que el perill encara és llunyà; però d’aquí a dues setmanes començarem a patir-ho en les nostres pròpies carns i la població escridassarà els nostres dirigents perquè tanquin les bases de l’OTAN a Europa.
Per tant, tots els incentius de l’Iran s’alineen amb l’estratègia de prolongar el conflicte. En el futur, no tornaran a tenir un escenari tan propici per infligir tant de mal als seus enemics i els seus principals aliats, Rússia i la Xina, tampoc tenen grans discrepàncies en aquesta qüestió. Això significa que l’Iran farà tot el possible per forçar Trump a cometre l’error d’intentar una invasió terrestre. Si no hi ha líders a Europa amb imaginació i prou recursos per redirigir el curs de la guerra gràcies als contactes diplomàtics amb la Xina, sols pot haver-hi dos finals possibles: Trump fa marxa enrere vergonyosament i, per molt que pretengui cantar victòria, passarà a la història com el president més estúpid de la història o continua escalant fins a iniciar operacions terrestres que arrosseguin tot el país a una guerra de veritat.
El seu marge de decisió és limitat, perquè es troba condicionat per Netanyahu que, a hores d’ara, tampoc té un pla de sortida i sols pot continuar cavant per enfonsar els seus en un nombre interminable de conflictes impossibles de guanyar. Tot això, sumant les notícies que arriben aquest divendres de matí de cessaments al comandament militar dels Estats Units, fan pensar que l’oferta de no intentar obrir l’estrat d’Ormuz es retira i Washington prepara una incursió amb tropes terrestres que permeti declarar la victòria i retirar-se ràpidament. Sigui quina sigui la decisió, cap resultat serà bo ni per als Estats Units ni per a Israel, els dos països que iniciaren les hostilitats amb perfídia.
