L’entrada a presó de qui va ser la mà dreta de Pedro Sánchez a la sala de màquines del PSOE, Santos Cerdán, investigat pels delictes d’organització criminal, suborn i tràfic d’influències, estreny el setge a un home a qui el deep state vol eliminar sense miraments. És obvi que la corrupció política és estructural a l’Estat espanyol i no només a la casa del PP, però també que les clavegueres judicials, policials i mediàtiques exerceixen el poder de seleccionar víctimes a conveniència. I el president espanyol és ara la peça de caça major que fins fa poc era el president Puigdemont. Però quines afectacions té la suposada trama de corrupció que esquitxaria el PSOE i el setge global a Pedro Sánchez, que haurà de fer malabarismes per arribar al final d’una legislatura que pràcticament l’ha condemnat a la derrota a les urnes? Una de molt clara: l’independentisme institucional ha arribat al final del trajecte del viatge que va començar fa una dècada. I ara és en via morta. S’ha constatat el fracàs de les dues grans estratègies del moviment polític.
La primera, la via independentista. La mobilització de dos milions de persones al carrer la tardor del 2017 per pressionar l’Estat i obligar-lo a negociar la independència va acabar en via morta davant de la repressió policia i judicial d’Espanya, sumada a la guerra interna de l’independentisme, que va començar a segregar estratègies. Aleshores, especialment ERC, però també Junts, van optar per l’estratègia de negociació amb el PSOE. El resultat ha estat deixar en mans del PSC i del PSOE les institucions amb la pèrdua de la majoria parlamentària independentista. I ara, amb la pràctica mort del PSOE en el pròxim cicle electoral -totes les enquestes ja donen una majoria folgada a PP i VOX-, el trajecte autonomista dels independentistes també entra en via morta. En dos anys de suport al PSOE a Madrid, ERC i Junts no han aconseguit avançar significativament, tot i que sense ells, ni PSC ni PSOE tindrien el poder absolut a l’Estat i a Catalunya.
I ara què? Hi ha tres opcions. La primera, l’única que no s’ha explorat, és moralment inviable: pactar amb el PP. La segona, insistir en la via autonomista fent de crossa del PSOE, amb els mateixos líders i la mateixa estratègia del peix al cove que ha fracassat aquesta legislatura. I la tercera, reprendre i repensar la via independentista, amb nous lideratges i noves opcions. Una nova estratègia que torni a mobilitzar el carrer i els despatxos per sortir de la via morta. De moment, no hi ha senyals de vida en aquest sentit. Al contrari, hi ha un perill: l’extrema dreta d’Orriols amenaça de xuclar part dels independentistes decebuts amb els líders del 2017 i les estructures dels partits que tornen a ser part del sistema.
