Diuen els experts en psicologia i creixement personal que el segle XXI és el segle de l’empatia i el de la inteligència emocional. Saber posar-se un a la pell de l’altre. Ser comprensiu amb les emocions de l’altre. Ser conscient que el “jo” existeix dins d’un “nosaltres”. El treball en equip. Si un membre del meu equip guanya, l’equip guanya, i si l’equip guanya, jo guanyo. No buscar el culpable sinó l’error. Subratllar els punts forts i corregir els febles. Ser sincer. No manipular. Parlar enlloc d’amenaçar. Convèncer amb la seducció i no amb la por.
En això, la política també va quatre passes enrera respecte molts sectors de la societat: nous emprenedors, empreses de tota la vida i organitzacions de tot tipus estan implantant ja aquesta manera de funcionar. De fet, sembla que s’hagi descobert la sopa d’all, però és el que abans es deia “bon rotllo”. Una persona que està contenta rendeix més (i millor) que una que no ho està.
En el taulell d’escacs que tenim muntat es percep poca empatia per la part sobretot espanyola. Es minimitza la veu d’un milió i mig de persones, es fan servir els arguments antics i, el menys inteligent de tots –des del punt de vista emocional: s’intenta posar la por al cos: “Catalunya serà més pobra, fora de l’euro i amb un conflicte civil”, i el més covard de tots: amenaçar amb l’exèrcit.
Una reacció pròpia de la inteligència emocional, pròpia de l’empatia, pròpia del segle XXI seria, precisament, eliminar tot allò que faci por. Potser sona a ciència ficció, però, ningú s’ha imaginat una reacció així: surt Mariano Rajoy i de manera solemne diu a la Moncloa: “Senyors, no vull la independència de Catalunya, vull que formi part d’Espanya, però vull guanyar amb arguments, sense amenaces. És per això que he ordenat iniciar la tramitació per derogar l’article 8 de la Constitució que és el que fins ara habilitava l’Exèrcit com a garant de la unitat territorial de l’Estat. Vull que ho siguin les Corts”.
Com que, efectivament, em costa d’imaginar, no estaria malament que ho fessin els diputats al Congrés de CiU, PSC, PP, ERC i ICV. Que portin aquesta qüestió a la Cambra Baixa. Estic segur que tots donaran suport a que l’última paraula la tinguin les institucions polítiques i no les militars. Una altra cosa seria poc inteligent, poc empàtic, poc sensible. Impropi del segle XXI. Com també ho és que t’amenacin si anuncies que marxes. Ara bé, si se sap guanyar a una amenaça, l’alegria és doble: a la llibertat s’hi afegeix un regust insubstituible de felicitat per haver sabut vèncer la por.
