Aquests darrers dies hem sentit una colla de declaracions menyspreants i uns desbarats del director general de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que ja han estat comentades i condemnades a bastament…
Per mor d’entendre el que ha passat caldria aprofundir un poc, en la memòria històrica dels catalans “de França” hi ha unes dates que han marcat el país:
Primerament, la successió de Jaume I i la creació del regne de Mallorca el 1276, els habitants dels Comtats del Nord no van entendre aquesta creació artificial. Això ja va ser una font de guerra civil… Durant aquell regnat hi va haver la primera entrada dels francesos a casa nostra; en efecte el reialme de Mallorca va ser un protectorat del rei de França, després venut als francesos pel darrer rei de Mallorca. En aquell temps sempre els poderosos i el poble del Nord van restar fidels als reis a Barcelona.
Segonament, els Comtats rossellonesos havien estat lliurats a la corona francesa per Joan II —el pare i antecessor de Ferran II—, violant totes les lleis i constitucions, com a penyora d’un préstec (en forma de diners, armes i mercenaris) durant les guerres civils (1461-1486). En aquesta ocasió també els Catalans dels Comtats foren part negligible i menyspreable.
En tercer lloc, la mortífera Guerra dels Segadors del 1640 que tingué com a conseqüència el Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya, ço és, vist de Perpinyà estant l’annexió a França, i vist de París la «recuperació» i la realització històrica de les “fronteres naturals” hexagonals…
En quart lloc, després de la fi de la guerra dels Segadors, les negociacions hispanofranceses del Tractat dels Pirineus (la Generalitat en va ser exclosa) en què els espanyols tenien pressa per fer la “pau” amb França i van acceptar totes les exigències de França i van mutilar Catalunya.
Els negociadors francesos eren ben preparats i informats del que volien i els espanyols ignoraven tot del nostre país.
La població del Nord no va acceptar de grat l’ocupació i es va revoltar repetidament: revolta dels Angelets, “conxorxa” de Vilafranca de Conflent… És notable el paper de repressors al servei del rei de França que van fer els capdavanters de la República catalana refugiats a Perpinyà, amb el barceloní Ramon de Trobat, que presidia el Consell Sobirà del Rosselló (òrgan creat pel rei francès Lluís XIV per a governar el país) i el lleidatà Joan de Segarra, com a renegat repressor i torturador en cap dels patriotes catalans d’aquí. Aquest trist personatge ha esdevingut proverbial a la Catalunya del Nord, d’algú de molt roí diem que «és més dolent que la pell d’en Segarra».
La caiguda del Barcelona el 1714 i el Decret de Nova Planta i la desaparició de la Generalitat van posar fi a tota possibilitat d’unificació. Lluís XIV va encetar la política d’assimilació que tots els règims francesos han seguit de llavors ençà.
Malgrat tots aquests segles de separació els catalans del Nord han continuat de ser catalans, de ser orgullosos de la llur identitat i de viure les desfetes dels germans del sud com una maledicció: la guerra de les fronteres del 1793 amb l’alliberament per tropes del Sud d’una part important del Rosselló i del Vallespir, les guerres carlines amb els seus principals caps “refugiats” al Nord (entre els quals el Savall com al més conegut), les revoltes lliberals. Seguiran totes les crisis espanyoles del segle XIX i del començament del segle XX… amb la part més dramàtica, la Retirada, viscuda aquí com una desfeta també! Sense comptar el degoteig de refugiats que fugien la llarga nit franquista!
Entretant, aquí, una nova realitat es va instal·lar, la Revolució Francesa, les repúbliques, l’Imperi, la Restauració i encara la III República, la més mortífera pel català amb l’ensenyament obligatori i la prohibició de parlar català a l’escola amb els càstigs corresponents… Amb eslògans inscrits a les escoles com «Soyez propres parlez français» a casa nostra o «Interdit de cracher par terre et de parler breton» a Bretanya i en altres variants similars a tots els territoris «no francesos» Totes aquestes persecucions tenien tres leitmotivs:
– fer desaparèixer les llengües autòctones, comparar llurs locutors a gent bruta i primària;
– instaurar l’odi de si mitjançant la delació al mestre, pels alumnes mateixos, d’aquells que parlaven català al pati o àdhuc al carrer;
– fer pressió als pares perquè deixin de parlar als fills en català, per mitjà dels mestres d’escola.
Les guerres de França, en particular la guerra mundial de 1914-1918 també van canviar profundament la relació amb l’Estat Francès. El nostre País Català, com tots els territoris no francesos incorporats per la força, van pagar el tribut més gran de morts i ferits en aquest conflicte: la Catalunya del Nord deté el rècord en el percentatge de morts per mil habitants, amb el vilatge d’Orellà, al Conflent, com a poble amb més víctimes per habitant de tot França!
Al tombant del segle XX França, contràriament a Espanya, va tenir un desenvolupament i progrés social molt important, i com que Catalunya no «existia» tots aquells anys aquí ningú no podia imaginar que una nació catalana podria renéixer… Per tant, la realitat francesa administrativa es va anar imposant…
Al sud, la desfeta de la Generalitat i la Retirada van trencar les relacions polítiques i institucionals durant anys, teníem una dictadura pronazi a la frontera. Els catalans del Sud eren sotmesos a les persecucions més cruels, mentre nosaltres al Nord vivíem una situació ben diferent: un creixement espectacular, una agricultura molt potent en el mercat francès i europeu, serveis públics de qualitat un incipient estat del benestar (seguretat social, transports, educació gratuïta…) eficaç comparat amb l’Espanya franquista… Qui hauria volgut ser «espanyol» en aquells anys?
Malgrat tot això no han pogut soterrar la nostra identitat i ésser català al Nord és un atribut d’orgull i d’història… Tant és així que es va viure el restabliment de la Generalitat a Barcelona com una bona cosa, fins al punt que les negociacions per restablir-la van tenir lloc a Perpinyà.
L’obertura de Casa de la Generalitat a Perpinyà va ser una molt bona notícia, trencava segles sense relacions institucionals i obria una nova via plena d’oportunitats. Els canvis de majories a Barcelona no havien tingut mai, fins ara, cap conseqüència, simplement les polítiques continuaven amb més o menys intensitat segons les realitats i les finances del govern de torn.
S’ha de saber que el sosteniment que els governs de Catalunya han aportat a la Catalunya del Nord sempre ha estat incomparablement inferior a aquell que els governs d’Euskadi forneixen a les terres basques “de França”, el llur Nord!
Ara tornant a les declaracions del Senyor Person, aquestes van anar precedides per les del seu cap, el president Illa, que en visita a Perpinyà va manifestar que “la voluntat del Govern de Catalunya de fer més Europa”, “Cercant allò que ens uneix, cercant allò que ens fa sentir a tots membres d’un espai públic compartit de 500 milions d’habitants”. En tancar la visita afegia que havia estat «molt content de visitar aquest país». A quin país pensava? A França? Als Pirineus Orientals? A Europa? En tot cas no va parlar mai del País Català, denominació popular aquí al Nord, ni tampoc, no cal dir, de Catalunya del Nord, que emprem els més catalanistes.
Doncs, sí, ens heu ferit, sí, ens heu vexat, sí, ens heu humiliat! La nostra catalanitat és profunda, primogènita, pren arrels a la muntanya sagrada de tots els catalans, el Canigó, a Elna, vila de 4 mil·lennis, al Palau dels reis de Mallorca a Perpinyà, a la vila de Cotlliure a la Costa Vermella i a Formiguera a l’altiplà del Capcir, a tocar de la Cerdanya, ambdós llocs de sojorn dels reis catalans, al poble de Rià, bressol de Catalunya, el Fort de Salses i el de Salvaterra que tancaven la frontera amb França, els focs de Sant Joan i la Flama del Canigó nascuts aquí, tenim diversos presidents de la Generalitat que eren del Nord, també vam rebre Pompeu Fabra, Pau Casals, Rovira i Virgili i tants de grans catalans, tenim com a portabanderes esportius amb la Usap pel rugbi de XV i els Dragons pel de XIII, i centenars de mestres que ensenyen en català i en català, tant a les escoles públiques com associatives (Bressola, Arrels) i un ample teixit d’associacions que fan viure la cultura catalana.
Sem (som) catalans del Nord o catalans tot simplement i no pas els «pirineus-orientals» (que no existeixen), no sem pas una raritat extraordinària sortida del no-res, no sem uns locutors catalans que es trobarien a França, exiliats, com semblen descobrir el president i el delegat de la Generalitat; els catalans d’aquí fa mil anys que vivim en aquesta terra, ens dividim entre els qui parlen català, els qui el parlen un poc, els qui l’aprenen i els qui no el parlen, però tots sem catalans.
Tots sabem que Catalunya del Sud ha pogut continuar d’existir perquè en la nostra història ens hem sacrificat o també ens han sacrificat per mor de salvar la resta de Catalunya. França ens ha tractat com a ciutadans uniformes amb drets “democràtics” jacobins, però, mai no ens ha reconegut ni respectat com a catalans! Ni tan sols podem saber quants Catalans viuen a l’Estat Francès, perquè qualsevol cens sobre els orígens dels ciutadans de França és prohibit per llei!
I és per això que les declaracions de delegat negant-nos ell també, en nom del Govern de Catalunya, són una escopinyada a la cara!
Sí, desenes de milers de catalans del Nord mantenim la catalanitat i la vida d’aquest poble, es pot entendre que veure’s exclosos pels responsables de la Generalitat és un cop molt fort contra els nostres sentiments profunds i fins i tot viscerals! I ho és encara més ara perquè sem en l’etapa final que ha de portar una consulta de tots els habitants del país a fi de triar un nou nom per anomenar-nos, consulta que serà organitzada pel Departament dels Pyrénées Orientales.
En una enquesta feta per la ràdio pública local France Bleu, de les 17.000 persones consultades una majoria han triat el nom Pays Catalan/País Català amb el 56% de vots, seguida per Pyrénées Orientales (18%), Pyrénées Catalanes (17%), Pyrénées Méditerranée (6%), i el 3 % per a la resta de noms (entre els quals Catalunya del Nord).
A hores d’ara més de 200 municipis sobre 226 han aposat País català a les seves entrades!
Cal més proves? El nostre ADN històric, la nostra psico-genealogia, la nostra cultura i la terra on vivim són i seran catalanes, sem els sols catalans que no hem sigut mai espanyols!
Ho repeteixi, sí senyor Person heu menyspreat molta gent… jo mateix puc parlar del 5% de l’electorat que va votar la llista de Oui au Pays Catalan/Sí al País Català que vaig conduir a les darreres eleccions territorials al nostre departament. I tots els altres Catalans d’aquí que, per fidelitat i per entestament han mantingut la llengua i la identitat contra totes les adversitats. Que belleu el vostre imaginari és espanyol? El nostre no ho serà pas mai, mai no hem estat espanyols aquí i podem comptar que no ho serem mai!
Per totes aquestes raons i moltes, com ho diu la Santa Espina, sem i serem gent catalana!
