Es van oposar a legalitzar el divorci i ara es divorcien amb normalitat. Van impugnar al Constitucional el matrimoni homosexual i ara hi ha dirigents del PP que es casen amb la seva parella del mateix sexe, a vegades amb ministres com a padrins. Van portar als tribunals l’Estatut del 2006 i ara el posen com a exemple del què hauria de ser l’encaix entre Catalunya i Espanya. El 2012 Artur Mas va rebre un cop de porta al pacte fiscal i ara ja s’estan fent números per si algun dia cal treure un conill del barret. Aquesta resistència als nous temps no és exclusiva d’un partit. Sempre hi ha forces ultraconservadores, al·lèrgiques al canvi, que amb la seva potència a vegades aconsegueixen alentir la velocitat dels esdeveniments. Però difícilment ho frenen si l’avenç va pel carril central de la societat.
Ara ha tornat a passar amb la proposta del president Puigdemont de fer un “referèndum o referèndum”. Els mateixos que van qualificar el 9N de “butifarrèndum” ara el posen com a exemple per menystenir la nova fita assolida entre Junts pel Sí i la CUP. La frase que més escoltareu sobre la possibilitat de fer un referèndum sense el consentiment de l’Estat és que “això ja es va fer el 9N”, com donant-li, ara sí, validesa. Bé doncs si “això ja es va fer el 9N”, que s’apliquin els resultats: 1,8 milions de vots a favor de la independència, 232.000 a favor que Catalunya sigui un estat no independent i 104.000 a que no sigui ni estat. Oi que no s’aplicaran aquests resultats? És evident que cal quelcom més, un gest, el que sigui, que la comunitat internacional accepti com a vàlid per inserir Catalunya al seu club. A més, tal com ha dit Puigdemont a Rac1, no serà la reedició del 9N: “no hi haurà tres opcions, s’haurà de respondre sí o no”.
Primer es va intentar silenciar l’independentisme. Quan es va veure que era impossible callar-lo, es va fer veure que era marginal. Quan es va convertir en la qüestió central del país, es va presentar com una cosa radicalitzada mig terrorista mig colpista (“la pistola del independentismo encima de la mesa“). I malgrat tot resulta que el PSOE, i darrera seu la governabilitat del cinquè estat més poblat de la UE, tenen una crisi col·lapsant per no saber què fer amb la carpeta catalana. Fins i tot aquesta setmana han sortit Xavier García Albiol i Inés Arrimadas a demanar una reforma constitucional.
L’onze de setembre a la nit van sortir els divorciats que el 1981 prohibirien el divorci a dir que la manifestació de la Diada havia punxat. Per poder sostenir que hi havia menys participació que l’any passat només es podia fer si, prèviament, s’havien donat per bones les xifres més altes de l’any passat. En què quedem doncs? Hi ha hagut menys participació? Sí. Però per poder dir això abans cal admetre que l’any passat van haver un milió i mig de manifestants. I quan es va donar aquesta xifra, els de sempre van dir el de sempre. Els que mai es comprarien un mòbil. Els que, va, se’l compraven però només per trucar. Els que, bé, tindrien Internet però mai es posarien Whatsapp. Els que et truquen per dir si no has vist el seu missatge. Els que sempre troben bona la pantalla immediatament anterior a la nova.
