Em fa molta mandra parlar de la identitat dels primers nens de l’any nascuts a Catalunya perquè és el frame que busquen Sílvia Orriols i companyia, de la mateixa manera que deixar que Vox marqués l’agenda posteriorment al 2017 evidentment va beneficiar Vox. Però realment això és tapar el sol amb un dit, perquè no són ells els únics interessats a sobredimensionar aquest debat: per desgràcia als partits que s’autoanomenen independentistes que ja estan presents a les institucions també ho fan, perquè continuen sense tenir res més a oferir que l’espantall de la ultradreta. A més, el fet d’haver fet veure que a Catalunya som una bassa d’oli i no hi ha les mateixes pulsions reaccionàries que a la resta d’Europa no només no encaixa amb el que molts defensem que som o que hauríem de ser, un país normal, sinó que pot haver estat contraproduent, perquè ha deixat tota la iniciativa del discurs a aquesta onada de dretanització xenòfoba.
Ara bé, la pacificació que han fet possible els partits processistes serà caldo de cultiu d’aquesta discussió, perquè davant de la falta de competències en aquesta matèria i amb una esquerra que ha fracassat estrepitosament en la consolidació d’un mercat laboral que no expulsi mà d’obra qualificada forana i n’atregui de poc qualificada, majoritàriament estrangera i, per tant, mal pagada i depenent d’ajuts socials, l’únic que els quedarà és assenyalar directament la gent que arriba. Diran, evidentment, que ho fan perquè tot i viure i treballar aquí no tenen gens d’interès de ser catalans, però en general la gent ens movem per incentius, i és l’statu quo en què ens trobem des que els catalans no votem les lleis que ens regeixen el que ha eliminat aquests incentius, és més útil ser espanyol que català. I per a mostra, només cal veure el panorama audiovisual.
Això no ho arregla només la independència, i si no, que ho diguin als irlandesos. Cal una consciència totalment transversal que per prosperar a Catalunya la cultura i la llengua catalanes són indispensables (no suficients, però indispensables), i ara per ara tenim polítics que defensen parlar sempre en català mentre el líder del seu partit respon als mitjans espanyols en castellà sense problemes, polítics que han mimetitzat el discurs espanyol segons el qual la identitat nacional és perjudicial, però altres identitats o les identitats nacionals dels altres són respectables, polítics que s’omplen la boca amb la identitat catalana, però que pagarien el preu de fer-la desaparèixer mitjançant l’ocupació de l’exèrcit si és per la seva causa contra els musulmans, polítics que treuen pit d’haver portat el català al Congrés i hi segueixen parlant en castellà.
Això ha fet que, si fa dècades –quan l’eslògan “és català qui viu a Catalunya, hi treballa o s’hi sent” no suportava el pes de la realitat a què s’enfrontaria en un altre país amb un altre grup ètnic– ja era difícil consensuar què és ser català, davant la manca d’un Estat propi amb lleis que en determinin el significat i els requisits, ara encara ho és més, perquè la minorització de la llengua i la cultura catalana no s’atura. I en aquest context tot queda a l’albir de qui es guia només pels sentiments (tots són catalans) o prejudicis que li genera el seu fenotip (és a dir, per racisme), com ha passat amb les imatges dels primers nadons de 2024, sense saber, per exemple, si els seus pares són ja nascuts a Catalunya i, per tant, són catalans perquè són espanyols.
Mentrestant, els que tenim clar que la repressió (un eufemisme que ens hem inventat per no dir-ne colonització) no s’aturarà i que els polítics continuaran acceptant que no puguem regular la immigració i establir els criteris de nacionalitat com qualsevol país (fins i tot els que asseguren que hi ha marge de maniobra amb la negació d’ajuts i d’empadronaments sense prevaricar, cosa que és falsa), l’únic que podem continuar fent és resistencialisme lingüístic i cultural organitzat. El que bàsicament hauria de fer la Generalitat i no fa. Per això tampoc no podem definir actualment els catalans com els ciutadans que són lleials a Catalunya i no a Espanya, perquè el nostre Govern, a qui hauríem de ser lleials segons aquesta idea, és el primer que s’adhereix a Espanya.
