Sempre s’ha dit que, si més no del Renaixement ençà, els gustos estètics en la cultura occidental han anat canviant al compàs d’un cert moviment pendular: apareix un corrent important, esdevé hegemònic, però amb el temps es va amanerant i exagerant fins a esdevenir gairebé una caricatura d’ell mateix i llavors apareix un moviment de signe contrari, com a reacció, que canvia l’orientació del pèndol, fins que arriba a l’altra punta i reprodueix un amanerament i un excés de signe contrari, que provoca un altre moviment pendular de reacció. I així successivament. Contra l’explosió incontinent del barroc apareix el neoclassicisme com un retorn a l’ordre; contra la fredor racionalista del neoclassicisme hi ha la reacció d’un romanticisme emocional i contrari a les normes… L’efecte del pèndol sobre el gust del temps és constant i a partir d’un cert moment, accelerat: la facilitat de les comunicacions i de la difusió cultural i la potència de les indústries de producció, sempre atentes als canvis de gust, fan que el pèndol no tan sols no deixi de bascular sinó que ho faci cada vegada més de pressa.
En la segona meitat del segle passat, hi ha una reacció contra el que podríem anomenar l’estètica de la modernitat. L’ambició de totalitat, de transcendència, de solemnitat i de gravetat de la cultura moderna s’associa a les catàstrofes històriques que ha provocat el pensament totalitari, els grans ideals del segle XIX amb vocació d’explicar el món sencer, que quan es porten a la pràctica generen monstres polítics. Llavors apareix una reacció que en part s’anomenarà la postmodernitat: contra la gravetat, lleugeresa; contra la transcendència, ironia; contra el pes de la idea, el pes de la forma; contra l’esforç de comprensió que genera un cert elitisme, la reivindicació de la cultura pop, de l’accessibilitat, de la facilitat i el trencament de la distinció entre alta cultura i cultura de masses; contra l’afany de totalitat, fragmentació. Era una reacció esperable, perquè el pèndol de la cultura de la modernitat havia arribat a un punt on algunes de les seves expressin ja estenien caricaturesques: l’ambició havia derivat a vegades en pretensiositat, la vocació de transcendència en adoctrinament; la demanda d’un esforç de comprensió per part de qui s’acostava a la creació cultural havia portat sovint a la inaccessibilitat, l’encriptació del llenguatge i l’aristocratisme cultural.
Per tant, la postmodernitat portava vacunes útils i positives contra l’excés… fins que el moviment del pèndol ha anat generant el seu propi excés. Si tot havia de ser lleuger, fresc i nou, ha acabat sent moltes vegades insubstancial, conjuntural i caducable. A l’ombra de la postmodernitat ha florit la gracieta, el costumisme generacional o local, l’anecdotisme, el manierisme de la forma sense idea en el que la manera ho és tot. De vegades, per compensar l’absoluta sensació de vacuïtat, aquest aparell formal gràcil i lleuger s’ha farcit, per aparentar una mica de transcendència, amb els catecismes més elementals de la correcció política, com a motor o com a coartada. I contra els possibles excessos elitismes de la modernitat, l’abominació del concepte “alta cultura” i una tendència al populisme cultural, a la renúncia a tot allò que li pugui semblar pesat, llarg o complicat a un suposat públic majoritari.
Diria que en la producció cinematogràfica dels últims anys –i segurament també més enllà del cinema- hem arribat a un punt crític en què el moviment pendular. D’una banda, aquesta tendència que ha estat hegemònica en les darreres dècades continua vigent i continua inspirant produccions importants. Mantenint o incrementat els defectes de l’excés, però dissimulant-ho amb la factura formal, amb l’ús de la tecnologia i els efectes o disfressant el costumisme del realisme social. Però de l’altra banda es comencen a veure intents rellevants de reacció en la direcció contrària, no ja com un retorn a la modernitat sinó en la línia del que el crític literari Sam Abrams anomena la post-postmodernitat: l’assumpció d’algunes de les vacunes positives que la postmodernitat va proposar, però sumada a l’ambició formal i de fons, a la presència d’idees complexes i de gruix humà, al risc formal sense por a ser desqualificats com a difícils, pesats o ambiciosos. A parer meu, pel·lícules com –sobretot- “The brutalist” o “Emilia Pérez”, amb virtuts i defectes, representen un inici de moviment pendular contra el corrent que ha estat hegemònic. Mentre que pel·lícules com “Anora” o “La substància” representen més aviat l’exacerbació, amb pinzellades més o menys impostades de transcendència, del moviment pendular anterior. En tot cas arribaven als Oscars pel·lícules que, en el moviment del pèndol, anaven en direccions contràries, entre eles.
A l’Espanya del XIX i bona part del XX, el rebuig popular a l’òpera que triomfava a Europa va generar, com a reacció castissa, el que es va anomenar el “genero chico”, que va arribar a empetitir-se encara més fins a arribar al “genero ínfimo”. Temes lleugers, costumistes i populars, sense cap més pretensió que entretenir. Podríem dir que el moviment pendular dels últims anys va dur a una exaltació del “género Chico” i a un recel contra qui podia semblar massa operístic. Aquest any, a través dels Oscar, Hollywood ha renovat la seva aposta pel “género chico” i la seva distància i recel cap al que podríem anomenar, per comparació, el gènere operístic. “Género cicho” embolicat amb paper de cel·lofana, això sí. Semblava que l’aposta dels anys anteriors per “Oppenheimer” anava ja en la direcció contrària, però es veu que encara no toca. Certament, en l’era trumpista –on sovint l’antitrumpisme juga la partida en el bàndol contrari, però amb les mateixes regles del joc”- en què la política s’ha convertit en un show televisiu, la complexitat de les idees ha estat substituïda per la facilitat de les boutades, dels eslògans i dels catecismes, i es considera la profunditat una mostra insuportable i insultant d’elitisme i la banalitat una positiva exigència populista, aquesta aposta de Hollywood respon perfectament al signe dels temps. El pèndol, de moment, no canvia de direcció. Més aviat continua i va més enllà, en política i en la cultura avalada per la indústria, en la mateixa direcció que portava i que va de la novetat vivificant a la caricatura paròdica. Tot i que hi ha senyals que el pèndol, un dia o altre, farà el tomb.
