Joan Tardà, membre actiu i imbatible ara del corrent intern d’Esquerra anomenat Àgora Republicana, destria i enumera en aquesta entrevista que publica El Món els grans errors que, al seu parer, van perjudicar el dit Procés. Procés que es volia cap a la independència. I que ha acabat com el rosari de l’aurora i el ball de Torrent plegats. Reconeix Tardà, que no es flagel·la per això, que “vam ser víctimes de la il·lusió i la improvisació”. Víctimes i genets, en figura ocurrent, “d’un cavall desbocat”.
No apamar bé la realitat. La del país, la de l’Estat, la d’Europa i la del món. Aquest podria ser, efectivament, un dels errors bàsics d’aquell moment d’eufòria col·lectiva en què els partits, més que impulsar, es van veure abduïts a secundar, de vegades amb una desgana i uns recels evidents, la força de les masses. De centenars de milers de persones, liderades per les entitats en aquell moment denominades “cíviques”, que es van mobilitzar en manifestacions inèdites a l’Europa de les darreres dècades.
El primer gran error va ser que els dirigents polítics independentistes van estirar molt més el braç de les declaracions i les intencions que la màniga dels fets. Parlaven i reparlaven d’“estructures d’Estat” mentre que l’únic Estat que en tenia, d’institucions, era l’espanyol. Per a qualsevol persona mentalment eficient que s’acostés als budells de l’administració encara autonòmica era evident que tot allò, des dels Mossos fins a la hisenda dita pròpia, estava en bolquers i no podia assumir un desafiament tan bèstia com el que es proposava.
Hi va haver polítics que n’eren del tot conscients, però que s’ho callaven per evitar caure del cavall o que van descavalcar en el darrer moment. N’hi hagué que no en tenien ni idea, que no volien saber que les armilles no tenen mànigues, perquè tot allò era tan portentós com formidable. I n’hi havia que, senzillament, van quedar captius de la pròpia ingenuïtat.
El segon va ser la fragilitat d’uns acords interclassistes entre Convergència, Esquerra Republicana i la CUP que es van fer de la desconfiança obsessiva. Des de la rivalitat estèril o contraproduent. El partit que va aconseguir majories reiterades, liderat per Artur Mas, va forçar fins i tot una candidatura unitària en la qual la majoria dels dirigents d’Esquerra Republicana es van sentir ostatges incòmodes. La CUP es va limitar a desentendre’s i a dificultar tot el que va poder dificultar. Més que un front unit d’interessos, allò massa sovint era un desgavell desunit de rivalitats. També massa sovint va passar que l’únic fil que mantenia lligat el manyoc era la consciència que qui l’abandonara cediria el protagonisme i els futurs triomfs electorals al resistent.
El tercer gran error va ser no haver apamat amb prou realisme i experiència la duresa immisericorde de la reacció de l’Estat. Un Estat que s’ha definit –i s’ha bastit– al llarg de la història per la violència en la contrarèplica. Tampoc l’independentisme va calcular bé les conseqüències de l’hostilitat dels socialistes catalans –fins i tot la dels Comuns–. Els primers van veure com una part dels seus electors “de tota la vida”, els que eren capaços de votar un sofà a l’ajuntament de Barcelona, es llançaven a les mans d’una organització sinistra com Societat Civil Catalana i d’un partit neofalangista com Ciutadans. Ni va considerar, tampoc, l’independentisme, la força de la resposta de l’unionisme, d’una part de la societat catalana que es va sentir en perill i que, si no va arribar a refutacions més violentes, va ser perquè les institucions de l’Estat li van fer aquesta feina més bruta.
El quart gran error –el darrer en aquesta llista que sempre serà provisional– va ser no haver dissenyat i pactat un final digne, compartit, més exemplar que una fugida desordenada amb reaccions fins i tot antagòniques. El final polític del Procés va ser digne d’una comèdia tètrica.
Tot això ha estat dit i redit moltes vegades, però sempre des de posicions interessades. En tot cas, convindria no perdre de vista les tares més palmàries del dit Procés si algun dia, més pròxim o més llunyà, un nou esclafit de mobilització popular acaba articulant unes forces polítiques que no els haurien de repetir.
I els errors del postprocés? D’un costat, la guerra entre els partits que –encara– es proclamen independentistes. L’absurda competitivitat –carregada d’odis i de ressentiments suïcides– que no s’acaba mai. Al contrari, que creix cada dia. I la patologia d’una part de la tribu civil independentista, insta·lada en l’absentisme o en la rancúnia, que considera que tot el que es mou fora de les pròpies posicions és traïdor o botifler. Quants traïdors i botiflers, segons aquesta gent tan gallarda, campen ara pel país?
Les posicions d’Esquerra són cada dia més obertament classistes. És a dir, cada dia més favorables a l’entesa amb els altres partits que es consideren d’esquerres i més refractàries a repetir fórmules d’aproximació nacional. Les de Junts s’atrinxeren fins ara en un bloc que considera els republicans poc menys que traïdors i venuts a l’espanyolisme socialista. I això ara no ho mou ni Sísif.
Per acabar d’adobar la festa, la Catalunya actual es diferencia cada dia més de la del 2017. Per uns moviments tectònics demogràfics d’unes conseqüències encara imprecises. En tot cas, qui pretenga en la Catalunya actual aplicar les anàlisis del 2017 s’equivoca de valent. I qui es crega que, a còpia de sang blava, com el color del triangle, arrossegarà una majoria absoluta també fila encertat. No cal ser gaire sagaç per arribar a la conclusió que només la suma de les diferents opcions independentistes en el futur mourà el país cap a horitzons nacionals més plens.
