Al final la ministra Ángeles González-Sinde s’ha quedat sense la seva llei anti-descàrregues, també coneguda, precisament, com a llei Sinde per als amics. En realitat no es tractava d’una llei en si mateixa, sinó de la disposició final segona de una altra llei: la d’Economia Sostenible, sigui el que sigui que vulgui dir això. Doncs bé, la disposició de la ministra Sinde (autora, en la seva vida artística, d’algunes obres cinematogràfiques de tanta facúndia com són El misterio Galíndez, Manolito Gafotas, La puta y la ballena o Mentiras y gordas) pretenia legislar el tancament, prèvia ordre judicial, de pàgines web que facilitessin intercanvis d’arxius a la xarxa. Dit d’una altra manera, les descàrregues pirates de música i pel•lícules. Però, ai las, ni CiU ni PNB van voler donar-hi suport i la ministra s’ha hagut de pintar a l’oli la seva croada particular, mentre internet bullia de missatges d’activistes digitals que exigien ferotgement la seva dimissió.
González-Sinde és una ministra singular, que va rellevar el sanguini César Antonio Molina al capdavant del ministeri de Cultura perquè Zapatero, fent gala dels rigorosos criteris que caracteritzen la seva forma de governar, hi volia algú amb més glamur (abans va oferir el càrrec a Miguel Bosé, que malauradament va declinar l’oferta: ja m’imagino un papitour ministerial per les seus de l’Institut Cervantes). Per tant, hem d’entendre que el glamur és la principal aportació d’aquesta dona a un ministeri que de fet es troba buit de competències i que serveix per dur a terme accions polítiques tan lluïdes com l’obstrucció del retorn dels papers de Salamanca a Catalunya o la compra a traïció del llegat d’Agustí Centelles.
Això és així, però no treu que al darrere de la polèmica per la llei Sinde hi ha un debat viu i necessari sobre la propietat intel•lectual en els nous temps digitals. Els mateixos activistes que vociferen contra la ministra s’omplen la boca (i el teclat) d’expressions com cultura lliure o llibertat d’expressió, que aquí no són més que eufemismes altisonants per tal de justificar el consum de continguts culturals per la patilla i sense pagar un cèntim. Jaron Lanier (que va ser un dels pioners a investigar les potencialitats d’internet aplicades a la difusió de la cultura, i que actualment deplora el camí gairebé totalitari que han emprès els partidaris d’aquesta “cultura lliure”) ho va denunciar fa uns mesos al seu interessant pamflet You Are Not a Gadget: “(…) s’espera dels autors, periodistes, músics i artistes que tractin els fruits del seu intel•lecte o la seva imaginació com a fragments que han de ser donats sense retribució”. En poques paraules: la feina artística o intel•lectual també és això, feina, i com a tal ha de ser remunerada i qui vulgui gaudir-ne ha de pagar per fer-ho. Pretendre el contrari no té res a veure amb la llibertat d’expressió, i en canvi té una relació directa amb la petulància d’una comunitat internacional de barruts: digitals, potser. Però gairebé tan barruts com els personatges de la picaresca espanyola del XVII. Les eines canvien, però l’esperit roman.
