Un dels pitjors defectes de la política actual (anava a escriure “de la nova política”, però no seria del tot just) és la manca absoluta de respecte per l’adversari. Si jo tinc tota la veritat i la raó i a més em sembla obvi i indiscutible que la tinc, aquell qui diu i pensa una cosa diferent (no cal que sigui la contrària, n’hi ha prou amb que sigui diferent) es converteix en sospitós automàticament. Les meves posicions em semblen tan òbvies i indiscutibles que si algú no les comparteix del tot ha de ser per manca d’honestedat intel·lectual o per alguna forma de perversitat intrínseca. Qui pensa diferent que jo no mereix ser considerat algú que té un altre punt de vista, però potser una bona intenció. Ni tan sols algú que està profundament equivocat, encara que la seva intenció pugui ser bona. Ha de ser per força algú que no tan sols està del tot errat sinó que té una intenció malèvola i oculta, inconfessable, perversa.
Aquesta manca de respecte a l’adversari, que vol dir menysprear-lo intel·lectualment i moralment, no concedir-li ni el dret a tenir una bona intenció encara que els seus arguments ens puguin semblar equivocats o les seves accions contraproduents, no és patrimoni d’un sol sector polític, ni encara menys d’un sol partit o d’una sola ideologia. Això es produeix arreu, a la dreta, a l’esquerra i al mig, entre independentistes i unionistes, al govern i a l’oposició. Però certament n’hi ha major densitat allò on hi ha més gent convençuda d’haver obtingut la veritat revelada i tenir per tant el monopoli de la raó i de les raons. Tu pots estar perfectament convençut d’allò que creus i això no implica necessàriament atribuir a qui pensa una altra cosa una indigència intel·lectual o moral que potser l’altre –si també creu tenir el monopoli de la veritat- també t’atribueix a tu, simètricament. Es pot ser ferm amb les conviccions i respectuós amb les persones. Que no vol dir ni trobar-ho tot bé ni aplaudir-ho tot i tothom. Vol dir respectar allò que està argumentat amb coherència i honestedat, encara que no hi estiguem d’acord. I reconèixer que la gent pot tenir –jo diria que hauria de tenir- un pensament propi més allà de les disciplines de grup, de partit, de facció o d’institució.
Aquesta manca de respecte per l’adversari em sembla inquietant en tots els casos, sigui quina sigui la direcció, però he de confessar que m’ha resultat especialment dolorosa quan aquests darrers dies s’ha expressat contra una persona a qui estimo i admiro com és la Magda Oranich. Certament, perquè hi ha una amistat personal que fa que em resulti més incòmoda. Però també perquè quan aquesta manca de respecte s’aplica a algú com la Magda Oranich vol dir que no es dona cap valor a la trajectòria personal, a la fidelitat demostrada a uns valors, als sacrificis que aquesta trajectòria i aquesta coherència ha exigit. Deu passar sempre, amb tothom, però trobo que amb algú com la Magda Oranich és especialment sagnant. No demano que s’estigui d’acord amb el que diu i el que pensa (i que argumenta). Demano només que se la respecti. Que segons qui la consideri l’adversari em sembla delirant. Però fins i tot en aquest cas, també l‘adversari ha de merèixer respecte.
8
18
