Amb tota probabilitat, vostè no ha sentit mai a parlar de l’Oriol Falguera. És normal. És una persona reservada que defuig els actes socials. No suporta el protagonisme i sempre roman en un segon pla. Costa trobar-lo a les fotos. No se’l veu quasi mai, però quasi sempre hi és. Tot i així, la seva feina ha estat fonamental per concretar amb èxit algunes iniciatives sobiranistes. Recorden el mític Free Catalonia? O el Centenari de l’Estelada? O la campanya Freedom.cat? Sense ell possiblement no s’haurien fet i sense ell no tindríem bona part de la iconografia i estètica independentista actual. És probable que se l’hagin creuat moltes vegades, a Perpinyà, València, Palma o Brussel·les, sempre atrafegat amb la seva motxilla i el seu esperit disciplinat.
Però l’Oriol Falguera no és només un activista. És un documentalista que ha aplegat un col·lecció increïble de material nacionalista, sobretot de la primera meitat del segle XX. Fora de les institucions públiques, m’hi jugaria un euro que té un dels millors arxius sobre l’independentisme polític i social. Discret com és i escèptic en relació a les organitzacions col·lectives, li agrada treballar en solitari o amb poques persones, sobre la base de la responsabilitat individual. Per això ha construït el seu arxiu com una formigueta, remenant aquí i allà, trobant avis venerables amb un passat d’acció i negociant amb col·leccionistes i particulars.
Explico tot això perquè aquests dies he tingut el goig de treballar amb ell en una aventura puntual i amb data de caducitat, que ara no ve al cas. “Una acció concreta”, com a ell li agrada dir. Visualització, planificació, calendarització, elaboració i publicitació. Duta a terme de manera personal al marge d’organitzacions i assemblees, que només serveixen per ralentitzar i edulcorar qualsevol idea original. Pim pam! Dit i fet. Feina feta.
Vull deixar clar, però, que l’Oriol Falguera no és imprescindible. Aquest article és un elogi, no una apologia. Hi ha moltíssimes altres persones sense les quals el país no hauria arribat al grau d’ebullició sobiranista en el qual ens trobem. Com deia aquell, ningú no és imprescindible però tothom és necessari. Per cert, l’Oriol està a punt de ser pare per primer cop i per partida doble. Potser mentre vostè llegeix aquesta frase la Mireia està entrant a l’hospital. Felicitats i ànims!
