Els partits (desunits) del Govern (provisional) de la Generalitat (bloquejada des de dins i des de fora) han intentat l’enèssima jugada astuta, amb la desconvocatòria de les eleccions, i el tret els ha sortit per la culata. Una vegada més, no han sabut calibrar a què s’enfronten, convençuts que això del dilema “o salut o eleccions” els permetria prendre’ns el pèl a tots plegats, per variar, i fer descarrilar una bona jugada tàctica del president Sánchez.
Seguiran insistint en els arguments de sempre: que si això és un segon 155, que si els jutges fan el que els surt de les togues… Aquesta vegada, però, no se’n sortiran, perquè no s’ho creuen ni ells.
És evident que s’ha acabat la pista i l’avió no s’enlaira, per manca de potència: el precipici comença no gaire més enllà i hi anem directes.
Però no tot ha de ser, per força, deprimir-nos amb el crepuscle d’una època, de camins sense sortida que no es podran mantenir indefinidament.
Anem, doncs, a veure què ofereix l’Espanya oficial davant d’una de les millors oportunitats que han tingut i tindran de deixar fora de joc l’independentisme i convertir-lo en una mena de malaltia crònica, emprenyadora però suportable.
A algú li sona una proposta, ben plantejada i endolcida amb alguns caramels, per rematar la feina de la piconadora dels darrers anys? Si algú la troba, sisplau, que la comparteixi, perquè per la part espanyolista, constitucionalista, centralista, unitarista o com se’n vulgui dir, no hi ha ni una sola idea, ni una, que sigui una proposta seductora.
Falten quinze dies per a les eleccions, no hi ha temps per treure gaires conills del barret del mag. No hi ha cap proposta per la part unionista. Cap. Només saben repetir el que ja han dit milers de vegades: vaguetats i tòpics de pa sucat amb oli sobre reconciliacions ensucrades, sobre sumar, sobre anar de bracet ves a saber on… És evident que ara no poden prometre ni indults ni amnisties, perquè encara no han guanyat la guerra. Però podrien prometre altres coses. Infinitat de coses, fins i tot si ja saben que no les pensen complir.
Fem un exercici, a la llum del que diuen les darreres enquestes, estiguin més o menys cuinades. Hi ha un forat immens per a un gol com una casa a la porteria indepe. Comences a prometre carreteres i ferrocarrils, a dibuixar pactes fiscals més justos, a dissenyar aquestes tramposes “cogovernances” com la de la covid, i ja vas bé. Després hi afegeixes alguna cosa antiga, com allò de portar el Senat a Barcelona o no sé quina agència estatal a Picamoixons o altres bajanades per l’estil. Ah, això sí, caldria també prometre alguns centres tecnològics, cosa que sempre queda bé i no costa res.
A sobre, hi poses unes gotes d’afecte lacrimògen, nosaltres que fa tants segles que estem units, i ara ho hem d’engegar tot a fer punyetes per unes petites desavinences? I finalment, que ja se sap que el punt feble dels catalans és la llengua, ofereixes plenitud lingüística, sobirania educativa (amb uns quants temes obligatoris, perquè els catalans no s’embalin massa) i unes quantes propostes simbòliques tan llamineres com intel·ligents… I ja tens bastit un programa electoral amb elevadíssimes probabilitats de reeixir.
Si haguessin entès Catalunya, si els preocupés entendre-la, si no penséssin que la poden guanyar per la força bruta i a un preu molt més baix, aquest seria el programa d’Illa. I tindria el suport de Vox, Ciudadanos i el PP: tot per la pàtria, oi?
Una oferta com aquesta, esbossada no com una caricatura sinó ben construïda, encara que no sigui massa creïble, seria imbatible. Davant del buit estratègic de l’independentisme (no serà que no el plorem…) i la trista buidor partidista que ha desgavellat el catalanisme per a una o dues generacions, l’oferta d’una nova Espanya seria temptadora… Sí, sí, podem estar segurs que ens aixecarien la camisa, però funcionaria.
Per què no ho fan? Molt senzill: per què comprar caríssim el que ja tens molt més barat, amb una mica més de mà dura i de paciència?
I encara més: per què plantejar una nova Espanya, que els fa una mandra infinita, si això de Catalunya ha esdevingut un bucle que no va enlloc?
Per això les eleccions del 14-F no serviran per elegir res, sinó, com a molt, per seguir com estem. El desempat és encara lluny i encara ens pot sortir més car, sobretot si seguim igual.
127 
82 
