Valorar unes eleccions abans de conèixer el resultat és difícil. Però, a la vegada, per poder valorar bé el resultat cal tenir clar en quin marc s’han celebrat i quina ha estat l’agenda política que ha dominat la campanya. En termes politològics diríem que per saber quin mandat donen les urnes cal tenir clar quina era la pregunta de les eleccions. Cosa difícil en aquestes eleccions.
D’entrada, l’escenari no té res a veure amb el que hi havia quan Pere Aragonès va decidir dissoldre el Parlament. Tantes vegades com he dit que les eleccions avançades les carrega el diable i als d’ERC encara els ha agafat per sorpresa. I això que en el seu dia no semblava mala idea del tot convocar-les. Però la pregunta (el plebiscit) que volia Aragonès, sobre la continuïtat del seu governet bloquejat per manca d’aliats, va durar dos telenotícies. Abans de votar ja sabem que no volem més aquest governet i que Aragonès no serà president. De fet, molts ho sabíem fa dos anys, però ell no se n’havia assabentat.
Puigdemont, anunciant la seua candidatura, va passar per damunt ERC com una piconadora. El candidat de Junts els va canviar la pregunta i ho va convertir en un plebiscit sobre qui ha de liderar l’independentisme. Un plebiscit que també va durar dos dies i ja tenim la resposta abans de votar. No sabem si hi haurà majoria independentista, ni quin full de ruta podrien arribar a acordar entre els diferents partits en tal cas. Però Puigdemont ha guanyat el seu plebiscit abans de tornar.
Illa i el PSC feia temps que tenien el seu marc: passar pàgina de la independència i tornar a la gestió gris i avorrida de l’autonomia. Com si amb ERC no ho fos prou. En certa manera l’han pogut mantenir, i han polaritzat prou la campanya. Sempre amb permís de la farsa victimista de Sánchez, que poca gent sembla recordar ja. Així que, per als socialistes és un doble plebiscit. En clau catalana, ser l’alternativa a l’independentisme i, en clau espanyola, l’alternativa al PP. Però guanyar no els servirà de res si no poden governar.
Sigui com sigui, hem arribat al dia de les eleccions amb un escenari de tants caps tants barrets. Tothom sap què vol dir votar Illa. Tothom sap què vol dir votar Puigdemont. Ningú sap què vol dir votar ERC, perquè no han explicat amb qui volen pactar. I com que no sabem quants escons podran sumar entre 2 dels 3 partits principals, és una incògnita també saber quins dels partits petits seran decisius. El bloqueig és un escenari real.
El 2015 vàrem tenir unes eleccions plebiscitàries de les que en va sorgir un mandat de fer la independència. El 2017 vàrem tenir unes eleccions plebiscitàries convocades pels partits del 155, que vàrem convertir en una revàlida del referèndum de l’1-O. El 2021, finalment, vàrem tenir unes eleccions en què molts pensàvem que hi havia un plebiscit per superar el 50%, però la cosa va sortir una mica esbravada.
En aquestes eleccions, clarament, hi ha una polarització entre dos candidats a president amb opcions de ser els més votats. Com que cap dels dos té garanties de ser investit, guanyar pot acabar sent molt poca cosa. La formació de majories dependrà tant o més de la força dels grups més minoritaris i la capacitat (o no) de fer sumes i restes amb ells. Per tant, no podem dir que hi hagi un marc plebiscitari. Cap dels dos que poden guanyar no ha aconseguit satel·litzar o arrossegar a d’altres partits a un marc compartit amb opcions de fer majoria.
Vist amb perspectiva, són probablement les eleccions menys plebiscitàries des del 2006. Almenys des d’aleshores que no hi havia hagut uns comicis en què el resultat de la nit electoral deixàs tantes coses obertes. Desfets els blocs, i potser dinamitada la possibilitat de fer majories absolutes, ens podem trobar perfectament dilluns sense saber què ha votat exactament la gent. Tot sembla indicar que dependrà de negociacions i pactes, que fins i tot podrien requerir unes altres eleccions.
Tendrem, doncs, uns resultats electorals sense un mandat clar i amb els partits independentistes sense full de ruta. Dilluns tot estarà per fer, i encara no sabem què serà possible i què no.
