En totes les pel·lícules del James Bond hi ha en un moment o altre una partida de cartes. Aquesta partida és un dels moments de més alta intensitat dramàtica de la pel·lícula, però mai és el desenllaç, la darrera escena. Els habilíssims guionistes construeixen aquesta escena dramàtica a través de tres moments que provoquen l’interès i la curiositat dels espectadors. Cadascun d’aquests moments emmarca el que vindrà després, però no el determina. El primer moment d’intensitat és quan veiem qui s’asseu a la taula de joc, quins jugadors es posaran a disputar la partida i quantes fitxes posa cadascun sobre la taula, quin és el seu capital i què està disposat a jugar-s’hi. El segon moment és quan el crupier dona les cartes i l’espectador veu quines ha rebut cadascú. Normalment, el repartiment de cartes no determina un únic final possible de la partida, sinó que la deixa oberta. En repartir les cartes els guionistes aprofiten per treure’s de sobre alguns personatges secundaris, perquè a l’escena només quedin els més importants. I l’escena principal és pròpiament el que ve després, el joc de cada jugador, com amb les cartes rebudes intenta obtenir la victòria, endevinar els moviments dels rivals, fer-los caure en paranys. Aquí també aprofiten els guionistes per esbaldir els personatges secundaris que encara quedaven. I al final hi ha algú que guanya, el que li convé al guionista per a la trama dramàtica. Però un cop acabada la partida, la confrontació entre els personatges principal encara es manté, La partida no decideix aquesta confrontació, però representa en totes les pel·lícules un punt rellevant d’inflexió.
Si la política catalana fos com una pel·lícula del James Bond –i a vegades t’agafen ganes que ho sigui una mica, per apujar-ne la intensitat, el ritme i l’interès- les eleccions del maig serien com aquesta partida de cartes. Sense tibar massa la metàfora, perquè les metàfores es trenquen, quan es tiben. De moment sembla assegurat que es mantindrà el guió tradicional dels tres moments d’enjòlit. El primer, quan veiem quins jugadors s’asseuen a la taula i amb quin capital. En aquestes eleccions, en aquesta fase la pregunta que se’ns respondrà és si s’hi asseu o no el president Puigdemont i amb quin capital aparent (el real només el sabrem, si es presenta, quan veiem els vots que obté). La partida no s’acabarà aquí, però serà una informació rellevant. El president Puigdemont ha estat situat, per encerts propis de gestió d’uns mals resultats electorals en les darreres espanyoles i per l’assenyalament ferotge del qual ha estat objecte per part dels seus enemics polítics (no els adversaris, els enemics), en el centre del repartiment d’aquesta pel·lícula. No sabem quin rendiment li dona aquesta posició central. Però precisament per això és important veure si s’hi asseu i en quines condicions.
El segon gran moment que marquen els guionistes és quan el crupier dona les cartes. En la metàfora, quan els electors catalans donen a cada jugador un determinat nombre de vots i d’escons. Sembla que aquest és el moment culminant de la partida, però l’experiència i les enquestes –més l’experiència que les enquestes- ens diuen que quan sapiguem quants escons té cadascú encara no sabrem qui ha guanyat la partida. Perquè guanyador no és el més votat, sinó el que aconsegueix la presidència. I portem ja unes quantes ocasions que el qui té millors cartes no és qui guanya. No sabrem aquella nit, segurament, qui ha guanyat la partida, perquè difícilment el resultat serà tan concloent, però sí que tindrem la resposta de com a mínim tres preguntes claus. La primera i principal, si l’independentisme té o no la majoria de la cambra. Una pregunta que es pot plantejar també al revés: si aquesta vegada tindran la majoria a la cambra les forces contràries a la independència. La segona pregunta és quina serà la força més votada, importantíssima, però no decisiva, perquè ja hem vist que ser el més votat no garanteix res. I la tercera, també molt rellevant, però tampoc decisiva és quina serà la força independentista més votada (encara que no sigui la candidatura més votada entre totes les que es presenten a les eleccions) i amb quins marges. Tot això ho sabrem la nit electoral. Però aquí no s’acabarà ni la partida ni la pel·lícula.
A les pel·lícules del James Bon, el moment culminant és després que les cartes hagin estat repartides, com juga cadascú les seves. En el Parlament, es tracta de construir una majoria per a la investidura. No necessàriament una majoria de govern. Quines combinacions ho poden fer possibles? Cal que siguin aritmèticament suficients i políticament possibles. Pot ser que totes les forces no independentistes s’ajuntin per votar un president? Aparentment, és una combinació políticament problemàtica –que deixa Pedro Sánchez sense el seu discurs dels dos blocs-, però ha estat possible a l’Ajuntament de Barcelona. Pot ser que els independentistes generin aquesta vegada una majoria operativa per triar president? Semblaria natural, però ja hem vist com aquesta majoria no ha funcionat en la darrera legislatura. I en un cas o altre, falta que aquesta majoria sigui suficient, aritmèticament. La força independentista més votada reclamarà el vot de les altres forces independentistes, però no és evident que l’obtingui. Finalment, pot ser que alguna força independentista faci president un candidat no independentista, o a l’inrevés? Dependrà molt de qui hagi quedat primer. Però hi quedi qui hi quedi, la força que faci president algú de l’altre bloc –amb l’excusa que sigui, ideològica o d’interessos i canvi de cromos- s’enfrontarà a un cost polític davant dels seus electors que pot ser suïcida assumir. L’endemà de les eleccions serà, doncs, amb tota probabilitat, el moment més intens d’aquesta escena de la pel·lícula.
A les pel·lícules del James Bond sempre hi ha algú que acaba guanyant la partida. En el seu equivalent en la política catalana, no és tan evident. Aquest endemà pot durar dies i dies. I pot portar molt fàcilment a repetir eleccions, en què a més molt probablement també es repetirien resultats. Un col·lapse de la política catalana amb una sortida molt difícil: quan les situacions polítiques es col·lapsen, algú acaba movent el tauler d’escacs per evitar les taules perpètues o l’eterna derrota. Sovint d’una puntada de peu. Però a més, tampoc el resultat de la partida determina el desenllaç de la pel·lícula. I la política catalana i els seus eixos principals no hauran caducat l’endemà de les eleccions ni tan sols l’endemà de la formació d’un govern. Tot i que les eleccions poden representar un punt d’inflexió significatiu.
Una darrera reflexió, més enllà de la metàfora de la partida pel·liculera. A Catalunya sempre s’ha distingit d’una manera o altra entre els partits que tenen un àmbit estrictament català i els partits d’àmbit estatal que també es presenten a Catalunya. És una distinció interessant, perquè una de les característiques que defineixen l’existència d’una comunitat nacional és tenir un mapa polític propi, diferenciat i específic. Mentre que les realitats diguem-ne regionals operen políticament amb el mateix mapa de partits que regeix per al conjunt de l’Estat. A Catalunya, gairebé sempre, en totes les eleccions al Parlament, tant en temps de la República com a partir del 1980, han estat majoritaris en escons els partits d’àmbit estrictament català. Sovint barallats, de vegades tenint majories no operatives políticament, però aritmèticament majoritaris. Fins ara només hi ha hagut una mitja excepció, diria: les eleccions del 1980, segons com ho comptem (sobretot, segons on situem el PSUC). Però aquelles eren les primeres eleccions catalanes després del franquisme i arribaven, per tant, amb una consciència nacional molt afeblida per l’acció persistent i hostil de la dictadura. De tota manera, el resultat va permetre governar les forces d’àmbit estrictament català i, en temps d’exercici de l’autogovern, a partir de llavors aquestes forces han tingut sempre majoria. Fins ara. Seria curiós i significatiu que això deixés de passar quaranta anys després i precisament l’endemà d’un procés cap a la independència. Tornem a la metàfora cinematogràfica: després de la partida electoral, la pel·lícula continuarà. El resultat de les eleccions –de la partida– no és el final de la pel·lícula, però marca per on pot anar la continuació.
