Estarem d’acord que és una mica cansat que cada esdeveniment i cada notícia sigui una oportunitat per a la propaganda. Són els temps que corren i tots probablement ens hi hem vist arrossegats alguna vegada. Però si no volem ser fulles que es mouen cap on bufa el vent, cal aturar la pilota de tant en tant i fer una mica d’anàlisi rigorosa del que passa al món.
Hi he pensat aquesta setmana veient com fins i tot el PSOE (sí, el partit altrament conegut com ‘Pedro Sánchez os Enganya’) intentava emportar-se l’aigua al seu molí amb la victòria de Mamdani. Res estrany, perquè el nou alcalde de Nova York era un desconegut fa pocs mesos i la seua campanya ha estat una història d’èxit que qualsevol partit o candidat somnia poder replicar. Però, a la vegada, també simbolitza molt bé el ‘llop enemic’ que alguns fa anys que anuncien que vendrà.
Així doncs, les esquerres arreu d’Occident estan eufòriques perquè veuen algú que finalment sembla que il·lusiona i mobilitza els seus votants. Que per ser candidat abans hagués de desnonar l’establishment del Partit Demòcrata de Nova York és un detall sense importància. I les dretes, sobretot les extremes, estan en xoc veient com un immigrant musulmà ha pogut guanyar a la capital oficiosa del món. Tant hi fa que en aquests moments encara no s’hagin adonat que està perfectament integrat i que més aviat posa en dubte la incompatibilitat de l’islam i la civilització occidental que prediquen.
Tot això està molt bé, però en uns dies ja hi haurà altres notícies que desviaran l’atenció i la propaganda cap a altres llocs. El que en queda és molt més interessant per a l’anàlisi, de fet. I no és una altra cosa que la capacitat que ha demostrat la campanya de Mamdani per a treure milers de votants de la desafecció. Gent que, ningú no ho discuteix, mai no s’hauria mobilitzat per un candidat tradicional. Estic parlant sobretot de joves.
En efecte, la dada més espectacular és que el 70% dels menors de 45 anys el varen votar, mentre que entre els més vells va perdre clarament. Entre els joves el resultat encara va ser més espectacular. Que hi hagi diferències significatives entre allò que vota la gent segons l’edat no és fenomen nou, però les magnituds i el context polític global en què vivim ho fan molt interessant.
La primera cosa que em crida l’atenció és aquesta mobilització de jovent per un candidat situat clarament a l’esquerra. Sobretot perquè cada dia ens arriben notícies del viratge cultural i ideològic del jovent cap a la dreta. Així doncs, el que ha passat ja trenca alguns esquemes. I si resulta que el jovent es pot implicar i mobilitzar i que, a més, pot fer-ho per opcions polítiques diverses segons el context?
Però de totes les singularitats d’unes eleccions a l’altre costat del món, estic convençut que allò que pot ser més d’interès per a nosaltres no és ni la seua ideologia ni la seua religió. Sens dubte és l’edat del candidat i l’edat dels seus votants. El fet que un candidat tan jove hagi mobilitzat tanta gent en clau generacional sí que és digne d’estudi. I que ho hagi fent donant-se a conèixer en tan poc temps.
Per descomptat això és interessant, en la mesura que sigui extrapolable, per a la gent d’esquerres. Però em sembla que en clau catalana això planteja reptes específics. Si més no perquè la desafecció política del jovent al nostre país és immensa, i el seu allunyament respecte de la classe política de l’1-O és irreversible. Del que ha passat a Nova York se’n pot treure alguna conclusió força òbvia: per tornar a motivar el jovent potser el que calen són líders que a més de ser nous siguin joves.
Però en clau de país, i tenint en compte la crisi d’empobriment que afecta el jovent a totes les societats desenvolupades, el repte no és trobar líders joves que motivin els joves a votar-lo. És sobretot saber amb quin programa ho podran fer. El context diu que ara mateix l’estan seduint discursos situats als antípodes del que fan les esquerres tradicionals. Diria que probablement perquè, amb raó o sense, perceben que l’esquerra és el sistema. I perquè (encara que sembli inversemblant) l’independentisme sembla una extensió d’aquest sistema en la mesura que pacte amb les esquerres de manera sistemàtica.
Cal, doncs, un nou programa per al catalanisme genuïnament nou, que sigui capaç de travessar la barrera generacional situada al voltant dels 45 anys. Joves que parlin per als joves en llenguatge de joves. I els que en tenim més de 45 assumir que si volem salvar el país haurem de fer alguna cosa més que cedir la primera línia als joves. Serà imprescindible afrontar les creixents desigualtats intergeneracionals que també hi ha al nostre país.
