Cada dia que passa, ERC té més difícil donar arguments de pes a la militància de Barcelona perquè atorgui l’aval per entrar en un executiu municipal del PSC que aviat arribarà a l’equador de mandat amb les línies mestres embastades i amb la tranquil·litat de tenir l’oposició totalment dividida i sense candidats definits per començar a perfilar la cursa del 2027. Sense necessitats aritmètiques de compartir el poder, però amb un alcalde conscient que sumar regidors aliens a les portes de les urnes oferiria als electors una imatge de candidat de l’esquerra plural. Els republicans han ajornat per enèsima vegada la decisió política d’anar de bracet de Collboni i sotmetre-la a la votació de les bases, ara fins com a mínim al març. Tot plegat, esperant que passi la turbulència de l’altra banda de Sant Jaume i que ERC acabi de definir el seu full de ruta postcongressual, amb els pressupostos de Salvador Illa encara sense el vot d’ERC, que espera a tenir prou indicis que el PSC -de fet, el PSOE- complirà amb els compromisos d’investidura.
Mentrestant, els republicans es veuen immersos en una nova versió de la convergent “puta i Ramoneta” a les tres grans institucions governades pels socialistes: pressionant el PSC a la Generalitat sense entrar a negociar els comptes fins a tenir una prova de sang que hi haurà finançament singular, però estabilitzant Pedro Sánchez a Madrid i desmarcant-se de la qüestió de confiança plantejada per Junts, i a Barcelona, posant-se bé per a l’aprovació dels comptes de Collboni, que ja té també pràcticament garantit el sí dels Comuns. Naturalment, es poden tenir estratègies matisades en cada institució, però la vulnerabilitat d’ERC, acabada de sortir d’una gran guerra interna i amb uns resultats electorals pèssims, té moltes dificultats per oferir un relat coherent i creïble per a la seva militància, que al capdavall, és qui validarà o tombarà passos com una eventual entrada al govern de Barcelona amb el PSC.
Sigui com sigui, el nou tàndem Junqueras-Alamany té a les seves mans tornar a situar ERC al tauler d’escacs, amb una estratègia ben definida i comprensible per als militants, els votants i la societat catalana, a Barcelona, a Catalunya i a Madrid. Una estratègia que implica decidir en aquest triangle institucional si es va a fons amb el PSC -amb el risc d’acabar essent la nova ICV- o si s’aposta per recuperar l’hegemonia política de l’independentisme que van tenir els republicans amb Pere Aragonès a la Generalitat. Tots dos camins tenen interseccions, però mentre el PSC sigui el partit central, no només no són compatibles sinó que són excloents.
