La independència de Catalunya no és en cap agenda, ni de casa ni de fora. A tot estirar, hi ha qui la posa en forma de data en una matrícula belga per fer el mec i prou. Tothom sap que el debat del 2017 ha quedat reduït al no-res. Només cal parar l’orella pels carrers de la nació per comprovar que el contingut de les converses sobre l’actualitat política, cada dia s’assemblen més a les que podríeu escoltar en qualsevol ciutat holandesa o britànica.
La singularitat catalana s’acaba quan va deixar de suposar una amenaça per a l’statu quo europeu. Si les fronteres continuen essent les mateixes, res canvia. Per tant, continuem essent espanyols i la crua realitat del continent, i de la política occidental en general, s’apodera del nostre dia a dia. L’empobriment de les classes mitjanes (eufemísticament en diuen “pèrdua de poder adquisitiu”), un estat del benestar que sovint no dona l’abast, l’amenaça gihadista, l’envelliment de la població o els problemes derivats d’una immigració que cada vegada més gent veu com a massiva, marquen la pauta del relat polític continental. Qui pot negar l’evidència?
Aquest és el nou paradigma que ho domina tot. Només cal que, des de l’altra banda de l’Atlàntic, arribin els aires que arriben per acabar de tancar el cercle de l’inici d’una nova època que a l’independentisme català, majoritàriament, l’ha enxampat amb els pixats al ventre.
No és pas una cosa que hagi passat d’un dia per l’altre. L’afartament d’un estil polític que vol contemporitzar amb tothom i liderat per unes elits funcionarials que viuen al marge de la realitat del carrer, es demostra amb els resultats electorals que es van imposant arreu. Desconcertats, els seus protagonistes, només saben escandalitzar-se cínicament per l’augment de l’extrema-dreta. Els més exaltats diuen que cal combatre el “feixisme que torna a Europa”, banalitzant barroerament un dels episodis més sinistres de la història de la humanitat. Meloni és Mussolini i Alternativa per Alemanya, el nazisme. Au! Embolica que fa fort. Els electors, en general, no són doctorats en ciències polítiques, però tampoc no són tan rucs com els han tractat durant anys i panys.
Si el focus el situem a casa nostra, encara veurem més clar el canvi experimentat. Els partits catalans del procés han continuat amb el seu discurs destarotat i fora de la realitat després de la farsa protagonitzada. Han volgut estirar una comèdia que anava perdent adeptes dia sí i dia també. Ni volien ni sabien veure el nou horitzó. Pensaven que, a Catalunya, segons quines coses mai no poden passar perquè som “bona gent”. Tot d’una, 1.400 vots a Ripoll en unes eleccions municipals tenen la facultat de descobrir que som Europa amb majúscules i que fer l’orni és la millor recepta per assolir el fracàs. En el pecat hi tindran la penitència. S’ho han ben guanyat.
