Existeix alguna cosa semblant a un acord global sobre que el que fa veritablement atractiu el retrat de La Gioconda és el somriure una mica enigmàtic de la retratada. Hi ha sens dubte quadres tècnicament més complets al Louvre, però pocs somriures que evoquin tantes sensacions trobades com la de la Monna Lisa immortalitzada per Leonardo. Que no és que jo vulgui comparar ni personatges ni somriures, és clar; però sí que m’atreveixo a dir que la de la diputada de Junts Míriam Nogueras té alguna cosa de misteriós per un cert hermetisme. I, últimament, per això d’inequívocament triomfal.
Haig de dir, d’entrada, que la senyora Nogueras no és precisament la preferida dels periodistes que pul·lulem pel Congrés: l’Associació de Periodistes Parlamentaris la va obsequiar al desembre, en el tradicional sopar de Nadal, amb el premi Càstig a la Premsa per les escasses facilitats que dona per a entaular converses informatives, quan no s’arrenca simplement amb un moc, responent en català a preguntes d’informadors que no el parlen i només l’entenen a mitges.
Però ara, clar, Míriam Nogueras s’ha convertit en la diputada més poderosa de la cambra baixa, amb la facultat, com a cap del grup parlamentari de Junts, de tombar qualsevol proposta del govern si així es decideix des de Waterloo. I els qui caminem pels passadissos de cronistes tafaners hem descobert en la seva cara, ja dic, un inequívoc rictus de triomf que ella intenta, amb relatiu èxit, que no es converteixi en un gest de supèrbia. Sap que no cau bé en cap altre grup parlamentari, per descomptat inclòs el d’Esquerra, i es defensa amb l’escut del poder que ella i els seus sis diputats tenen per frenar iniciatives governamentals que no li agraden o aconseguir coses que, si els seus set vots no fossin imprescindibles perquè el govern de Pedro Sánchez no caigui, no se li concedirien.
Explico tot això perquè forma part de les meves observacions i reflexions després de la sessió plenària del Congrés, celebrada aquest dimecres al Senat (per reformes a la seu de la cambra baixa), amb la necessària aprovació de tres decrets llei (un d’ells contenint ni més ni menys que quatre llibres sobre temes dispars), dos d’ells necessaris per garantir l’arribada a l’executiu central espanyol de la nova tanda de fons europeus, deu mil milions d’euros, en aquest cas. Així que els vots de Junts eren imprescindibles per aconseguir l’aprovació i l’arribada d’aquests fons, donada la categòrica negativa de l’oposició de la dreta a “ajudar” el govern socialista donant suport a aquests decrets.
Haig de confessar que mai en la meva vida he assistit a una sessió parlamentària semblant, i això per múltiples raons. La principal, el suspens total, fins a última hora, sobre el que votaria el grup de Junts. La senyora Nogueras, la intervenció de la qual va ser sens dubte la més seguida de la jornada, no va dir ni sí ni no, encara que prèviament Junts s’havia inclinat per la negativa. Negociacions desesperades (i subterrànies, és a dir, poc transparents, la qual cosa comença a ser habitual) durant tot el matí del dimecres, mentre a l’hemicicle transcorria la sessió, nervis en les files governamentals, una certa satisfacció en les de PP i Vox, que consideraven molt probable el rebuig de Junts als decrets del govern –encara que això signifiqués perdre els deu mil milions d’euros de la UE–, i solució inèdita gairebé quan sonava la campana i era forçós anar a votar: Junts, simplement, es va absentar, no va votar i, amb això, va permetre que el govern espanyol veiés aprovat, per un sol vot de diferència, el decret òmnibus clau per a acontentar Europa.
I, en l’epicentre del terratrèmol, Míriam Nogueras, el rostre de la qual tant i tants havien (havíem) escrutat durant tot el matí a la recerca d’alguna pista: donaria Junts el seu ‘sí’ al projecte governamental? Es mantindria en el ‘no’? Seria una abstenció, que, en principi, servia perquè l’equip de Pedro Sánchez obtingués la majoria? Doncs res d’això: Junts no va votar, que és una cosa aliena als usos parlamentaris habituals, però, clar, perfectament legítima. La senyora Nogueras, amb cara de pòquer, ens va donar a tots, i quan dic a tots vull dir a tots, la sorpresa: vaig parlar amb la vicepresidenta Yolanda Díaz mitja hora abans de la votació i podria assegurar que tampoc ella havia desentranyat en aquest moment el misteri de l’esfinx.
Després, ja dimecres a la nit i aquest dijous, van venir els titulars periodístics, de diferent intensitat segons el mitjà, més o menys pròxim, més o menys hostil, al govern de Sánchez. La premsa més pròxima a l’oposició no s’amagava a parlar d'”humiliació” al govern, de “xantatge”, de “vergonya”, d'”escàndol”, incidint en les “concessions humiliants” fetes per Sánchez a Junts, encara que penso que seguim sense conèixer els últims detalls del que es va negociar durant matí d’aquest dimecres políticament tremend.
Però tampoc els mitjans més pròxims al govern espanyol semblaven excessivament satisfets amb el resultat de la jornada parlamentària d’aquesta setmana, celebrada, per cert, fora del període de sessions, amb massa presses i massa cabrejos. I, potser, segons el parer de no poca gent, amb massa protagonisme per a la senyora Nogueras, bel·licosa i vencedora amb les seves hosts, set soldats que tenen assegurada la victòria en totes les batalles, ni més ni menys. Amb Míriam Nogueras, ara com ara, més val portar-se bé, em va comentar un diputat socialista, que no em va semblar que simpatitzés gaire amb ella. Ella té davant seu bastant més d’aquest “quart d’hora de protagonisme del qual tothom gaudeix en la seva vida”, en la genial frase d’Andy Warhol. Sens dubte Gioconda/Nogueras acapararà més d’aquests quinze minuts, però sospito que no tant com els quatre anys d’una legislatura que, si tot segueix la tònica del que vam veure aquest dimecres, necessàriament no pot durar tant. Com acabarà tot això? Desisteixi vostè d’esbrinar-ho intentant escrutar el rostre de Nogueras.
