Si hagués de proposar un títol per a la jornada electoral a Catalunya, és aquest el que proposaria: el país ha retornat a una tendència al vot infidel que fa que un mateix elector tingui comportaments diferents en eleccions diferents. I això portaria dos sots títols destacats, també en clau catalana. El primer, que en aquest cas el beneficiari de la infidelitat ha estat el PSC, que ha aconseguit així gairebé recuperar els escons que aportava al Congrés espanyol en els anys vuitanta. I el segon subtítol, no menor, és que els grans perjudicats d’aquesta infidelitat del vot han estat els partits d’adscripció catalana, catalanistes i independentistes.
Comencem doncs pel primer titular. Si observem aquestes eleccions a través d’alguns exemples concrets veurem que els resultats serien inexplicables si no hi hagués aquest votant que canvia el sentit del seu vot segons què considera l’argument central de cada convocatòria electoral. A Barcelona ciutat va guanyar en vots les municipals Xavier Trias i Junts ara ha estat la cinquena força a la ciutat. A Badalona Albiol va guanyar l’alcaldia per al PP per majoria absoluta i ara els socialistes han arrasat amb un 40 % dels vots. A Girona, la CUP va guanyar l’alcaldia de la ciutat i ara no ha aconseguit mantenir ni un diputat a la circumscripció. A Sitges, Esquerra té l’alcaldia i ha perdut la meitat dels votants respecte al 2019 i no arriba a la meitat dels socialistes, que hi han guanyat. Durant uns anys havíem assistit, sobretot entorn del procés independentista a una fidelització del vot, si més dins d’un bloc, encara que es redistribuïssin internament: l’esquerra d’àmbit estatal, la dreta espanyola o l’independentisme. El votant tendia a repetir el seu vot a dins d’un bloc i sovint d’un partit en eleccions diferents. Ara el canvia, i fins i tot per damunt de la impermeabilitat dels blocs, segons el sentit que dona a cada elecció. A les municipals barcelonines l’argument va ser Colau sí o Colau no, i això va beneficiar Trias. A Badalona, Albiol ja deia que el votaven com a alcalde persones d’ideologia independentista o socialista.
En aquestes eleccions l’argument que ha aconseguit imposar-se és el de frenar Vox, amb la convicció que si guanyava el PP portaria Vox d’acompanyant. I els pactes municipals i autonòmics del PP amb Vox han enfortit aquesta por. Perquè això no passés havien de guanyar a Espanya els socialistes. Doncs molts catalans que en altres ocasions voten altres coses han concentrat el seu vot en el PSC per evitar un escenari que desagrada profundament a la majoria del país. El PP i Vox junts no han aconseguit revalidar els millors resultats del PP sol a Catalunya. Pedro Sánchez ha aconseguit a Catalunya que l’argument d’aquestes eleccions no fos ni la gestió econòmica ni la independència de Catalunya, sinó la por a Vox. I així el PSC menys catalanista de la història ha obtingut uns resultats excel·lents.
Per contra, el retorn a la promiscuïtat en el vot dels catalans ha perjudicat sobretots a les forces catalanistes i independentistes, que han vist escapar-se molts dels que consideraven els seus votants fidels cap als socialistes o cap a l’abstenció. Han estat els castigats per la infidelitat, quan havien estat premiats durant un llarg període per la fidelitat. Mentre els independentistes van aconseguir que totes les eleccions fossin llegides com un plebiscit per la independència, van fidelitzar els seus votants. Ajudats per un clima de forta exaltació emocional, entorn del referèndum i de la repressió. Quan han perdut la capacitat de marcar l’agenda de les eleccions, potser perquè no en tenien una de pròpia, i s’han imposat altres agendes alienes, han perdut la fidelitat d’una part dels votants. El perímetre de l’electorat fidel als partits independentistes ha encongit. Cosa que no vol dir que hagin deixat de ser independentistes. Però han considerat, alguns, que el marc d’aquestes eleccions o de les últimes municipals era un altre o que els partís no representaven prou clarament la seva visió del món per ser-hi fidels.
Aquesta promiscuïtat en el vot ja havia existit. Fa anys molts ciutadans de Sabadell votaven Pujol, González i Farrés segons on es votava i no ho veien com a una contradicció. Durant un temps l’empenta del procés independentista va fidelitzar el vot, si més no a dins de cada bloc. La pèrdua d’empenta del procés ens ha retornat a la infidelitat. I quan hi ha un fet polític qui primer ha de pensar com afrontar-lo és qui en resulta més perjudicat. Per tant, el catalanisme en general i l’independentisme en particular ha de veure com combat un estat de coses que el perjudica. Tot l’independentisme, però molt especialment Esquerra, que té el govern de la Generalitat, afeblit pels resultats, i que ha tingut la patacada més forta en la perspectiva curta. Però també el món de Junts que ha viscut una patacada d’onada més llarga. I encara més la CUP, que ha sortit del terreny de joc. Si el que han fet fins ara ha dut fins aquí, que no és bo per ells, a partir d’ara hauran de fer i sobretot de dir una altra coa. Discurs i gestió. Tant important el discurs com la gestió. L’alarma per a l’independentisme és sonora urgent.
L’ambigüitat dels titulars de les eleccions en clau espanyola, on res no és clar a hores d’ara, fa que sigui molt important per Espanya què hi fan al Congrés els independentistes catalans. També és important per al mateix independentisme, però no és el més important. Poden tenir molt joc, però des d’una posició interna afeblida. Estratègicament és molt interessant ser decisius a Madrid. Però on l’independentisme es juga el futur és en la seva hegemonia a Catalunya. Les oportunitats que es puguin obrir a Madrid s’han d’aprofitar, però no maquillen ni és una coartada els mals resultats a Catalunya. I sobretot no resolen al problema, per a l’independentisme, de la infidelitat dels seus votants –o de la incapacitat per fidelitzar-los- que ja els va castigar en les municipals i ara els ha tornat a castigar visiblement. Per conservar la nació i assolir la independència, la coartada o el placebo de la frase “som pocs i ara som menys, però som més decisius” no és ni un consol ni una via efectiva cap a res de sòlid. Les oportunitats a Madrid només aprofiten quan es té força dins de Catalunya.
1
1
