Els catalans coneixem poc, o gairebé gens, els conceptes sobre els quals s’enlaira la idea d’Espanya. No ens preocupem de saber quins han estat i com pensen els seus “pares intel·lectuals”. Poden estar morts físicament, però els seus preceptes continuen marcant espiritualment les línies mestres dels grans partits polítics espanyols, des de Vox fins a Podemos.
Així, per exemple, Ramiro de Maeztu publicava a primers dels anys trenta del segle passat el seu “Defensa de la Hispanidad” on podem llegir: “El ideal hispánico está en pie. Lejos de ser agua pasada, no se superará mientras quede en el mundo un solo hombre que se sienta imperfecto”. Ras i curt. La perfecció hom només la pot assolir a través de la hispanitat. Qui no sigui “rojigualdo”, és una cosa inferior i a mig fer.
Podríem pensar que aquestes coses només tenien predicament entre la gent carca, catòlica i de dretes. Però el llibre en qüestió va ser elogiat per personatges tan diferents com Azorín, Ortega i Gasset, Gabriela Mistral, Eugeni d’Ors, Pérez de Ayala o Antonio Machado. El famós poeta andalús, enaltit per les esquerres espanyoles i per les seves minyones catalanes, li va enviar una nota d’agraïment a l’autor que començava així: “Querido Maeztu: Con toda el alma le agradezco el envío de su hermoso libro “Defensa de la Hispanidad”, que he leído y releo con gran deleite”. Ja ho veieu, Espanya és el seu ideal suprem i innegociable.
Mentrestant, nosaltres actuem com uns passerells i els rendim honors. Encara recordo quan l’estiu del 2020 els presidents Torra i Puigdemont van anar a posar flors a la tomba de Machado a Cotlliure. Fins i tot, el més “radicals” creuen que tenim “amics” a l’altre bàndol. Pobrets! No fa ni una setmana un bon amic gallec em deia: “… però Santiago, la teva gent no se n’adona que més del setanta per cent d’espanyols us odia?” Té més sentit polític aquest home que no pas tots els diputats independentistes del Parlament plegats.
Ens incomoda haver d’encarar-nos a aquestes coses. Parlem de conflicte polític per no parlar de conflicte nacional, però per a ells és un conflicte ètnic. Se senten superiors simplement pel fet de tenir la quarta llengua més parlada del món i no suporten que un seu territori colonitzat encara parli un idioma diferent. El racisme no ve determinat exclusivament pel color de la pell. En el cas dels espanyols respecte als catalans, és una qüestió d’oïda i no pas de vista. El supremacisme, ens agradi o no, està impregnat en el moll de l’ós de la seva societat. La majoria dels seus integrants vota opcions polítiques que senten la llengua, cultura i valors hispànics com una cosa superior davant catalans, bascos o gallecs. Ho dubteu després d’escoltar les declaracions dels seus màxims dirigents?
Menystenen tot allò que no combregui amb la manera que tenen de veure el món. Però aquí tenim uns dirigents polítics que s’entesten a amagar la realitat. És clar, això significaria haver de descriure i encarar l’arrel del problema. Només conceben el racisme quan les víctimes són de Gibraltar cap avall. Llavors es mobilitzen i clamen contra la injustícia. Tot plegat és la incongruència de l’esclau a qui l’aterra reconèixer que, per a molts espanyols, és el mateix dir-se Jordi que Mohamed.
