El Palau Martorell de Barcelona acull aquests dies –ja en queden molt pocs– una exposició que trena amb destresa quadres de platja i mar de Joaquim Sorolla i textos de mar i platja de Manuel Vicent. Vicent n’és el comissari. Sobre els olis de Sorolla se’n pot dir ben poc. Perquè tot ha quedat dit –massa dit, sovint– i perquè Manuel Vicent ja se n’encarrega amb el seu estil. L’estil! Ell mateix va deixar clar què en pensava quan, en boca d’un redactor de solapa a Tranvía a la Malvarrosa, va aclarir: “Vicent és partidari de l’estil sempre que amb aquest punxó es puga matar o polsar l’existència d’algunes coses”. En aquesta exposició, l’escriptor de la Vilavella polsa l’existència d’uns traços, els de Sorolla, que encara sorprenen. El públic queda sorprès, bocabadat, davant unes obres –una vuitantena de format divers– inclassificables, perquè l’estil de Sorolla és una altra cosa i ell es rifava de les acadèmies i els ismes dels seus contemporanis.
A l’exposició del Palau Martorell es pot veure i sentir un vídeo que per a l’ocasió ha gravat Manuel Vicent a la Malva-rosa i a Xàbia, el seu paradís passat i el present. Vicent, impecable en el vestit, encara ert, és d’una elegància lluminosa, com la dels burgesos que freqüentaven la platja ara urbana. A l’escriptor l’edat li ha anat tancant els ulls, però li manté oberta la ment. “Hi ha un Sorolla de brisa blanca”, afirma, pausat. La mateixa que desprèn ell. Cal sentir-lo, llegir-lo als textos de l’exposició, per entendre bé el pintor i les circumstàncies dels seus retrats: “La llum de Sorolla vagava com una idea sintètica per les esferes des que el temps va ser creat”.
Manuel Vicent recull les impressions de Sorolla a la seua dona Clotilde: “L’aigua era d’un blau tan fi i la vibració de la llum era una follia. He presenciat el retorn de la pesca. Les belles veles, els grups de pescadors, les llums de mil colors reflectint-se en el mar, que avui era sublim d’intensitat”. El pintor també va saber recollir la negror i la mort dels treballadors de la mar.
Les circumstàncies dels retrats de Joaquim Sorolla n’eren dues d’oposades. D’un costat, els pescadors i els treballadors del port i els poblats marítims. Gent negra i salpebrada. “De got i ganivet”, com els definien els pixavins de la ciutat. Got barat i ganivet fàcil. De l’altre, els burgesos de vestit de clar i barret de palla o de lli, que mai deixaven que el sol els castigara la pell rosa i blanca. El pintor pertanyia al segon grup per naixença i adscripció, però quan s’enfrontava a la tela damunt la sorra i al costat del mar el seu cos s’inclinava pel segon. Per la bravura i el desendreç.
El contrast de les escenes de Sorolla és dràstic. Ja ha estat dit, hi havia dos mons als poblats marítims de València. El que hi anava a l’estiu després de deixar les oficines de l’Eixample urbà, sovint amb xalet propi, i el que arrossegava les pròpies barques amb l’ajuda dels bous. El primer menystenia el segon, l’explotava, i el segon va respondre políticament amb les armes quan el remolí polític ho va induir. No debades una mica més lluny, seguint la mateixa línia de platja, al Saler, l’estiu de 1927 es va constituir la FAI.
Aquests dos molt més apagats encara s’hi troben, al Saler i a la Malva-rosa. Però el present és molt menys contrastat, almenys a peu de mar.
Manuel Vicent fa irrompre un altre personatge en aquest món costaner. El del novel·lista Vicent Blasco Ibáñez. L’escriptor valencià va començar més a prop del món bru i va acabar del costat del blanc. De la revolució republicana al triomf a Hollywood. Blasco escriu al pròleg de Flor de mayo, la seua segona novel·la, falcada encara en allò que els experts han denominat “temàtica valenciana”: “Algunes d’aquestes novel·les les vaig escriure de manera fragmentada. Donava a la impremta dia per dia la quantitat de quartilles necessària per a portar el fulletí a El Pueblo. La meua vida de periodista no em permetia un treball assidu i concentrat. Va ser aquella època de la meua existència la més quimèrica, la més desinteressada i la més pobra. M’havia ficat en el difícil empeny de sostenir un diari de propaganda revolucionària que, mancat d’ajuda dels anuncis, no comptava amb més ingressos que els cinc cèntims donats pel lector”.
En aquesta mateixa novel·la, de personatges extrems i sòrdids –“gent de got i ganivet!”–, els mateixos que pintava Sorolla, Blasco explica: “Moltes vegades, en voltar per la platja preparant mentalment la meua novel·la, m’hi vaig trobar un pintor jove –només tenia cinc anys més que jo– que treballava a ple sol, reproduint màgicament sobre els seus llenços l’or de la llum, el color invisible de l’aire, el blau palpitant del Mediterrani, la blancor transparent i sòlida alhora de les veles, la mola rossa i carnal dels grans bous tallant l’ona majestuosament en estirar les barques. Aquell pintor i jo ens havíem conegut de xiquets i després ens vam perdre de vista. Venia d’Itàlia i acabava d’obtenir els primers triomfs. Convertit al realisme en l’art i abominant de la pintura apresa a les escoles, tenia com a únic mestre el mar valencià, del qual admirava fervorosament l’esplendor lluminós. Vam treballar plegats, ell als seus llenços, jo en la meua novel·la, i teníem enfront el mateix model. Així es va reprendre la nostra amistat i vam ser germans fins que fa poc ens va separar la mort. Era Joaquim Sorolla”.
Cinquanta anys més tard, deu després d’acabada la guerra incivil, aquell paisatge s’havia perdut. En una Malva-rosa quasi sense pescadors, ni barques, ni bous, però amb la mateixa mar i els mateixos restaurants on abans digerien l’arròs els burgesos de l’Eixample, Manuel Vicent va rememorar aquell món amb un amor furtiu francès a la seua novel·la autobiogràfica Tranvía a la Malvarrosa: “Vam anar a refugiar-nos a la casa de Blasco Ibáñez. Vam pujar al tercer pis on hi havia una terrassa tancada amb unes cariàtides en cada angle i columnes estriades. Una gran taula de marbre sostinguda per quatre lleons alats que hi havia allà va servir perquè Julieta es tombara i llavors vaig començar a acaronar-la. […] Era quasi de nit. Sota el canyís de Casa Carmela uns pescadors jugaven a les cartes i un grup d’estudiants cantava Sola se queda Fonseca. Qui era Blasco Ibáñez –em va preguntar Julieta. –Un escriptor? –Un escriptor famós? –Sí. Vam agafar el darrer tramvia de la Malva-rosa que anava a València”.
Aquell “xalet”, aquella casa marítima de Blasco Ibáñez, va ser durant dècades refugi de falangistes, que el van requisar. Per a escarment de republicans barbuts i d’inspiradors de drames de Hollywood.
Qui era Blasco, però, sobretot, qui era Sorolla queda ben clar a l’exposició Al mar de Sorolla amb Manuel Vicent. El triangle de personatges a peu de la mateixa aigua explica un món desaparegut. Paradís i infern. Purgatori perdut.
