El president de la Generalitat, Salvador Illa, va assegurar en la carrera sessió de control de l’any al Parlament que “voldria que aquestes festes de Nadal, que són unes festes especials, tothom fos a Catalunya”. “Soc molt sincer amb això”, va afirmar l’endemà que el president a l’exili, Carles Puigdemont, reclamés l’aplicació de l’”amnistia política” i lamentés que Salvador Illa i Pedro Sánchez encara no s’han reunit amb ell i que ni tan sols li proporcionen escorta. “No m’estan aplicant l’amnistia política. Em tracten igual que el Tribunal Suprem, com un presumpte delinqüent”, va sentenciar. Què hi ha de dolent d’anar a Waterloo a reunir-se amb el líder del principal grup de l’oposició i un dels socis necessaris per al govern espanyol per tirar endavant la legislatura? No hi ha res que ho impedeixi més enllà del cost polític que els socialistes puguin pensar que pot tenir una fotografia com aquesta. Però ja no es tracta només anar a Waterloo, es tracta defensar amb més ímpetu una llei que has aprovat al Congrés dels Diputats i que el poder judicial boicoteja la seva aplicació per terra, mar i aire.
Quan han volgut, o ho han necessitat, sobretot necessitat, bé que hi han anat. Ells mateixos o algunes persones en representació seva. La darrera ha estat la visita del líder d’UGT, Pepe Álvarez, que veu “anòmal reunir-me a Brussel·les amb el president de Junts i que no estigui en marxa l’amnistia”, però hi va. La primera a acudir a Bèlgica va ser Yolanda Díaz, que es va reunir amb el líder de Junts després de les eleccions generals del 23 de juliol del 2023. Aquesta trobada formava part de les gestions i els gestos per aconseguir el vot favorable dels separatistes catalans a la investidura de Sánchez. Després va venir l’acord d’investidura de Sánchez, que es va tancar després de la trobada del número tres del PSOE, Santos Cerdán, amb l’expresident a Bèlgica. Aquella imatge va ser el primer pas per a la restitució de Carles Puigdemont com un interlocutor polític vàlid.
Però un any després d’aquell acord, l’anàlisi que fa Junts del compliment de l’acord d’investidura és pobre, molt pobre. I és així. No s’ha tancat cap carpeta del tot, ni l’amnistia, ni l’oficialitat, ni el traspàs de les competències en immigració, per esmentar-ne algunes, i cal actuar perquè la tàctica de cobrar per avançat no ha donat els fruits esperats. En aquest sentit, Junts ha presentat al Congrés una proposta per debatre si Sánchez s’ha de sotmetre a una qüestió de confiança. Un toc d’alerta que faria moure a qualsevol, a qualsevol menys Pedro Sánchez, que ara diu que potser sí que ha arribat el moment de reunir-se es reuneix amb Puigdemont, però alhora subratlla que no ho té previst a l’agenda. Una de freda i una de calenta. Vaja, una actitud típica del líder del PSOE.
Carles Puigdemont no reclama res més que des de l’esfera política se’l tracti com a qualsevol altre actor polític, però el PSOE ha de ser conscient que Puigdemont no és un actor polític qualsevol. Té la clau de la governabilitat de l’Estat espanyol i, demana que se’l tingui en compte i se’l tracti com a qualsevol altre interlocutor. La pilota és a la teulada dels socialistes espanyols, que no haurien de tardar molt a moure fitxa perquè haurien de tenir clar que Puigdemont i Junts, com ell mateix va verbalitzar, no estan a Madrid per a fer amics. “A Madrid no hi tenim amics, hi tenim interessos. Si no es respecten, hi ha d’haver conseqüències”, ha reblat. El PSOE està obligat a moure fitxa, i no s’hi val, i això també ho ha de tenir clar ERC, a confondre a l’opinió pública que l’alternativa és un govern PP-Vox. La responsabilitat d’arribar a acord per tirar endavant la legislatura és del govern de torn, no de l’oposició.
