A un mes de les eleccions és incontestable que Carles Puigdemont ha aconseguit un protagonisme extraordinari. Gestos efectistes, com el trasllat de Waterloo al Vallespir o el compromís de creuar la frontera en cas d’aconseguir una majoria, centren la precampanya en la figura de l’expresident que va ser president legítim i ara torna a ser candidat a la presidència. Des del punt de vista de l’electorat independentista, Puigdemont té a favor seu el títol indiscutible d’enemic públic número 1 de l’Espanya espanyola i una notable habilitat per desconcertar, si cal, el seu propi partit. En contra, el desgast que suposa pertànyer a una fornada de polítics que va malbaratar una ocasió històrica per materialitzar i defensar la República Catalana per la qual es van mobilitzar milions de persones durant una dècada.
En aquest sentit, Carles Puigdemont té quatre setmanes per explicar per quina raó una nova presidència aportaria -aquesta vegada sí- un canvi substancial en la relació entre Catalunya i Espanya. Això, tenint en compte l’experiència de l’octubre de 2017 en què l’Estat no es va moure ni un mil·límetre malgrat la mobilització històrica de dos milions llargs de persones. Certament, el sistema institucional espanyol s’ha degradat acceleradament durant aquest temps, però res no indica que una pressió diferencial sobre el PSOE pugui donar resultats institucionals, més enllà de modular la intensitat de la repressió.
I el mateix val per a Pere Aragonès i ERC i, fins i tot, la CUP. Tots ells han de parlar clar durant aquesta campanya i assumir la part que els pertoca per una desmobilització popular causada, bàsicament, per una manca d’estratègia clamorosa. Hi haurà temps per als debats i, amb sort, per a les idees.
