Aquesta Diada es commemorava el desè aniversari de la gran cadena humana que, emulant l’experiència bàltica, va arribar a significar la màxima representació de l’independentisme com a terratrèmol europeu. Tot plegat, amb aquella cadena de més de quatre-cents quilòmetres, i probablement més d’un milió de participants, que catalitzava tot el conjunt d’esperances i emprenyamenta des que el 2010 el constitucional va protagonitzar aquell cop d’estat judicial (en vindrien d’altres) que es carregava l’Estatut de 2007 i mostrava fins a quin punt tanta gent estava disposada a trencar amb un ordre injust.
Aquests darrers dies s’han fet molts comentaris i valoracions sobre la celebració de la Diada de dilluns. Certament, les divisions partidistes i cert periodisme mercenari han mirat de qüestionar, com ja és costum, el fet objectiu que l’11 de setembre s’aplega una de les manifestacions més nombroses d’Europa per part d’un moviment que, malgrat la repressió, escarniment, silenciament mediàtic i crítiques cruels, és el més participatiu, constant i resistent de tot el continent d’aquest segle. Abans de criticar-lo, per descomptat de manera legítima, és necessari reconèixer-li el mèrit. Ara bé, certament, una de les preguntes que molta gent es fa és fins a quin punt és útil, tenint en compte que la cosa —el procés— sembla encallada.
Com que miro de projectar mirada d’historiador, reconec que els processos històrics (i el “procés” ho és per antonomàsia) resulten molt atractius, sobretot si es valoren a certa distància, s’analitzen resultats, s’identifiquen contradiccions i es valora què ha anat canviant en dècada i mitja. Els primers anys de mobilitzacions i agitació social que el podríem situar entre el 2010 i 2017 va constituir un interessantíssim període en què bona part de la societat catalana va sortir de l’armari independentista (i ja ni es planteja tornar a entrar). I aquest és un dels mèrits, malgrat que hi pugui haver certa frustració per aquesta sensació d’estancament, és un fet que funciona com a espasa de Dàmocles damunt d’un estat més preocupat del que acostumem a pensar. Va ser un període d’il·lusió, en què la construcció d’una República constituïa la gran oportunitat per refer la realitat a partir dels elements de virtut i bellesa. Recordo haver participat en alguns debats on apareixien propostes interessants sobre la necessitat de bastir una economia més ecològica, una major igualtat social d’acord amb estrictes regulacions laborals, unes polítiques cosmopolites de portes obertes o fins i tot la consideració de constituir-nos com un país de vocació pacifista que, a la manera de Costa Rica, no li calgués exèrcit. Reconec que fins i tot, en algun d’aquests col·loquis, vaig proposar que Catalunya no tingués llengua oficial, com passa als Estats Units, tot i que tota relació amb l’administració es fes mitjançant el català, com a fórmula que tothom pogués sentir-se còmode en la nova realitat. En aquesta època, l’independentisme era alimentat per una confluència entre un sentiment de justícia primigeni, de voluntat constructiva d’una realitat millor, i alhora la necessitat de trencar amb un estat postfeudal autoritari, franquista, arnat a la manera de les grolleries de Jiménez Losantos.
La violència de l’1 d’Octubre, la repressió espanyola posterior, i la inconsistència de l’independentisme institucional han estès una amargor profunda. D’una banda, es va produir una decepció amb Espanya. Molts ens havíem sentit formar part d’aquell país, i de cop la brutalitat dels uns, l’aprovació per acció o omissió de la majoria i el silenci còmplice de qui consideràvem els nostres amics va implicar un divorci emocional irreversible. La defecció, d’altra banda, d’una part substancial dels nostres líders, van abocar l’independentisme a un ressentiment que encara dura. Ens va empènyer al fang de la política més bruta. A molts els va arribar a sorprendre l’execrable capteniment de policies, jutges, periodistes, corones, i fins i tot coneguts i saludats, que o bé fabricaven un discurs d’odi en contra nostra, o bé justificaven les pallisses a gent gran, el robatori d’urnes, actes de vandalisme nocturn, intimidacions fatxendes, sortida de l’armari dels falangistoides que coexisteixen entre nosaltres i totes aquelles males arts que només delinqüents i gent amb tendències feixistes pot practicar i justificar.
Tot plegat va implicar algunes terribles lliçons. Com deia Georges Orwell, que no n’hi ha prou amb tenir raó. Que no hem de disposar de grans ideals per crear repúbliques virtuoses. Que, com qualsevol altra nació, la divisió política, fruit de finalitats, visions i estratègies divergents resulten la cosa més normal del món, i que no deixen de representar el reflex que el país té i tindrà diversos colors polítics, sensibilitats socials, projectes econòmics i visions de futur. Que, per tant, la independència no va de fer una societat més feminista, o més ecològica, o socialment més justa, o espiritualment més gloriosa, sinó que va d’una cosa més primària: per poder ser, per existir, per sobreviure en una realitat en què cal un estat que sigui teu i et defensi. No és qüestió de ser millor, més pur, més simpàtic o virtuós. Com qualsevol altra nació del món, necessites un estat propi perquè, simplement, hi tens dret.
Dubto que els debats d’aleshores es repetissin en els mateixos termes que fa una dècada. Amb l’experiència recent, crec que molts considerarien una bona idea disposar d’un exèrcit per defensar-se de qui, fins i tot va plantejar envair Portugal el 1974 —i probablement un projecte similar hi figuri entre els documents secrets de l’Estat Major de l’exèrcit, que ja sabem com solen ser els militar espanyols—. Que molts es deuen plantejar la necessitat de fer revenges proporcionades respecte dels repressors dels darrers anys. Que ja no som tan purs ni estarem disposats a censurar els papers a terra. En un període repressiu iniciat molt abans del 2017, ja fa temps que Espanya practica polítiques actives —i també subtils— contra el país, com ara el control, a la pràctica de l’autonomia, la colonització de la corporació de mitjans audiovisuals, la deslocalització de seus d’empreses (i el sabotatge contra qui no s’agenolla contra la llotja del Bernabéu) les agressions lingüístiques, la creació de partits actius contra l’existència del català, o la fabricació en sèrie de fake news que donin a l’opinió pública espanyola les justificacions per creure allò que volen creure.
Potser també per això, cada vegada se senten veus que cal resultar més proactiu en la defensa de la llengua i arribar a la conclusió que cal intentar ser menys simpàtics i sí més resolutius. Que el temps dels somriures és finit, i que, com deia Pere Quart, home exiliat pels franquistes i bandejat per l’establishment cultural capelletista del país, hauríem de passar de ser la vache qui rit a “la vaca de la mala llet”. De tot plegat, hem començat a descobrir que no som una nació amb una mena de superioritat ètica i que ens mereixem la sobirania per la nostra perfecció moral, sinó que som un país com els altres, amb els nostres fantasmes familiars, pecats, defectes, imperfeccions i inconsistències. Que no hem de ser independents per ser millors, sinó per “ser”. Perquè oblidem que el dret d’autodeterminació, reconegut internacionalment pels documents i la doctrina de les Nacions Unides serveix per això: no és cap concurs de popularitat, sinó un dret inalienable de totes les nacions a viure en llibertat, de la mateixa manera que cada ésser humà té dret a la vida digna, perquè sí, perquè toca, per un elemental sentit de justícia i llibertat.
Aquestes tristes conclusions, en realitat, constitueixen tota una benedicció. Ens facilita les coses. Ens fa prescindir de la pressió de fer-ho tot molt bé, dels bizantinismes que llastaven les discussions sobre com voldríem ser. Quan veus que no hi ha honor en el teu oponent, descobreixes que les regles resulten més clares. Que quan et diuen que no tens majoria suficient, recordar-los que ells encara en tenen menys, o cap. Quina legitimitat té un Borbó l’únic mèrit del qual consisteix a sortir com a principal beneficiari en el testament d’un assassí en sèrie? Quina legitimitat té un país que reprimeix a milers de persones per exercir un dret reconegut per les Nacions Unides? Quina legitimitat té un país que envia la policia a rebentar unes eleccions i s’inventa delictes inexistents com a fórmula de repressió? Quin sentit té una amnistia quan els únics delictes reals els han comès uniformats i togats?
Una Catalunya independent no serà cap República virtuosa, sinó un Estat propi on poder conviure i dur una existència normal sense la pressió d’algú obsessionat a destruir-te. Això és tot. Ras i curt.
