Rajoy era un mediocre, Sánchez no ho és, en absolut. Ja va ser derrotat, ja va ressuscitar d’entre els morts. No és un suïcida, però no té por. Ha arribat a aquella frontera en la qual els polítics comencen a dialogar amb la Història, amb majúscules. I possiblement és prou llest per saber que, mentrestant, el que ha de fer és guanyar eleccions i, qui sap, esdevenir el “Felipe González 2” de la història d’Espanya. Aquestes són les claus del personatge que protagonitza la més sorprenent òpera del Liceu.
Hi ha qui diu que Sánchez només és xerrameca. Il·lusos. El seu pla és més potent del que sembla. I està convençut que té l’oportunitat de passar a la història. No és un gran líder ni un visionari, però sí un estrateg hàbil i valent, amb un cert toc de valors morals (no massa) que seria injust no reconèixer. Podria estalviar-se perfectament (pagant el preu que toqui) arriscar-se fins a arribar al límit de l’abisme. Però ho fa. No ho dic amb cap mena d’admiració, sinó per entendre’l, sense menystenir-lo estúpidament, i captar de què va això.
Ara ja té pensada una oferta i una estratègia, que anirà desenvolupant pas a pas els mesos vinents, sense pressa, perquè ha après a pensar a llarg termini i a jugar-se-la, mentre a Catalunya perdem el temps discutint entre purs i impurs, com passa a totes les revolucions fins que decideixen si volen ser guanyadores o perdedores.
I aquí entra Miquel Iceta, un actor clau: “A la Mesa con Cataluña yo llevaría la reforma constitucional”. Sona potent. Després ja diu que no es pot ni s’ha de fer sense el PP, que tampoc no la faria sense Vox o sense els Amos de l’Estat, o sigui que tot plegat és allò tan espanyol: un “brindis al sol”. Però sona bé i potent, agosarat.
De què pot anar l’oferta?
1) Un nou Estatut, acompanyat de totes les fanfàrries i escenografies wagnerianes, amb una lletra que no vagi més enllà de l’Estatut esguerrat del 2006, però amb una música molt, molt més seductora. Imaginem, per exemple, que acceptin obertament que “Catalunya és una nació”, tot i que amb les precaucions màximes per esterilitzar i fossilitzar tan agosarada expressió. Fins i tot són capaços de dir que, a Catalunya, l’Estatut és la nova Constitució Nacional de Catalunya, mentre que per a Espanya és un Estatut com els altres.
2) Més inversions. O sigui les de sempre, les que porten estalviant-se des de fa anys i panys, però vestides com una nova oferta. Probablement, tramposa, com la de l’aeroport del Prat. I sense mecanisme de control: ja se sap, ha de ser un pacte de bona voluntat i confiança mútua… Però ja saben que han de posar uns quants diners més sobre la taula, i els posaran.
3) Alguna declaració solemne i contundent sobre la llengua catalana, adequadament compensada per l’atenció necessària a la tràgica situació del castellà a Catalunya. És a dir, ens quedem com estem, i encara gràcies.
4) L’amnistia? Qui sap. Per què hauria de renunciar abans d’hora a tenir agafats pels dallonses als sediciosos i rebels, quan ja ha fet el gest dels indults? Potser es podria plantejar com un “premi post-Estatut”: si voteu correctament, podem parlar d’amnistia per als exiliats i per als represaliats de tota mena.
5) Voleu referèndum? Doncs referèndum, clar que sí, que a les democràcies plenes no els fa mai por que la gent voti. Un referèndum sobre una mena de “nou pacte”, un invent similar a la “nova normalitat”, hàbilment calculat perquè se’n pugui deduir que Catalunya per fi ha pogut votar sobre la seva relació amb Espanya. Els indepes es podran desfogar i el món sencer s’admirarà de la qualitat democràtica d’Espanya. Per controlar el resultat final, és tan fàcil com no reduir-lo a un sí o un no, sinó afegir-hi una o dues opcions més.
L’únic que faltarà, al final, per rematar la jugada, a més dels aplaudiments d’Europa, és un Iceta com a president de la Generalitat.
Després del resultat força acceptable de “l’operació Illa”, amb un personatge de la talla d’Iceta (que haurà tingut el seu moment de glòria com a ministre d’Espanya i Desllorigador Suprem del Problema Català), repetir la jugada no és una opció, sinó una obligació: estarien a 5 minuts d’un èxit històric amb unes altíssimes possibilitats de, per fi, emmanillar Catalunya dos o tres segles més.
Una “Icetalunya” és més possible ara que mai.
Tot plegat té un petit problema, que segur que ja han previst: el Govern real d’Espanya, el dels jutges, fiscals, militars, paramilitars i policies patriòtics, acompanyat de la seva cort mediàtica madrilenya. I dos problemes més, que tenen diferents solucions: el del “turbo capitalisme de l’Ibex”, que si li garanteixen el negoci no plantejarà grans dificultats, i el del “futur darrer Borbó que haurà regnat sobre Catalunya”, que si li asseguren la corona tampoc no hauria de ser un obstacle insalvable.
En qualsevol cas, aquesta “Icetalunya” serà a grans trets l’oferta, perquè Sánchez no pot oferir més, acompanyada d’algun castell de focs, espectacular però poc consistent.
I mentre uns juguen una intel·ligent i arriscada partida d’escacs, aquí continuem perdent el temps i malbaratant els èxits acumulats…
