Aquests darrers dies ha generat certa polèmica el reportatge sobre el paper d’alguns potentats catalans sobre la qüestió de l’esclavitud. No cal ser molt imaginatiu que reportatges com aquests formen part de certa ofensiva contra la catalanitat fomentada des dels propis mitjans del país, barrejada amb certa influència woke que caracteritza bona part d’unes esquerres que han renunciat als valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, i s’emboliquen en guerres culturals en què si ets blanc i parles català ets una espècie de dimoni incorregible. El plantejament del reportatge no es fonamenta a analitzar una pràctica moralment repugnant (a la qual s’oposaven, per cert, la immensa majoria de catalans republicans, catòlics, lliurepensadors o anarquistes), sinó a suscitar una emocionalitat tan de moda en aquests temps que serveix per enterbolir l’enteniment.
Ningú no discuteix que l’esclavitud és abominable. Tanmateix, en aquesta deriva d’autoodi antioccidental, pocs recorden que els catalans, els espanyols, francesos, italians, portuguesos, austríacs, hongaresos, britànics, tots blancs també van ser víctimes de l’esclavatge, en un nombre gens menyspreable (la recerca històrica calcula uns 2,5 milions, enfront dels 11 milions d’africans segrestats a Amèrica) fins a 1830. Es tracta de les víctimes de les incursions que feien pirates barbarescos, i també en base a incursions bèl·liques a Centre Europa al servei de l’Imperi Otomà. Només cal passejar-se per la costa catalana per veure torres defensives, ubicació de pobles amagats de la costa, o històries tràgiques com la totalitat de la població de Menorca que va ser segrestada i esclavitzada. I d’aquesta captura, comerç i explotació, no consta que Ankara hagi demanat perdó o fet cap acte de contrició.
El comerç d’esclaus transatlàntic va ser abolit formalment el 1833 gràcies a una llei britànica. I va ser executada gràcies a la intervenció de la marina britànica, que no dubtava a detenir i executar els traficants. El que no s’explica, és que l’esclavitud de població blanca cristiana no es va arribar a controlar fins que els canons navals de les potències europees van destruir les flotes otomanes a principis del XIX al nord d’Àfrica i fins que França va envair Algèria el 1830, tot just tres anys abans de la il·legalització del tràfic negrer.
Fernand Braudel, el gran historiador de la Mediterrània explica precisament la decadència i estancament de Catalunya, la Península Itàlica, dels països cristians de la riba nord per l’expansió de l’Imperi Otomà que va col·lapsar el comerç, interrompre les rutes de comunicació i l’impuls d’una economia de saqueig i pirateria que, efectivament, és un dels principals factors de l’ensulsiada econòmica i demogràfica del nostre país. Hi havia catalans negrers? Sens dubte. Tot i que probablement, per cada negrer català en va haver desenes, potser centenars de catalans esclavitzats. I no detecto cap debat entre el món acadèmic turc o nord-africà que considerin que impliquin una condemna moral a un acte abominable.
Faig tota aquesta llarga consideració prèvia per exposar un fet incòmode. L’ensulsiada de l’Imperi Otomà amb la fi de la Primera Guerra Mundial, va deixar en una situació de feblesa geopolítica Turquia. Una Turquia que, d’ençà 1915 ha comès un genocidi contra els armenis (1,5 de persones exterminades), un genocidi contra els grecs cristians entre 1918-1923 (els càlculs oscil·len entre 300.000 i 750.000 assassinats), una neteja ètnica contra aquests grecs ètnics que vivien a Anatòlia occidental des de temps homèrics (es calcula que 1,2 milions, també corresposts amb expulsió de turcs a Grècia), una ocupació il·legal (Xipre, 1974), una persecució política contra el poble kurd (que inclou la destrucció de més de 30.000 poblacions i l’assassinat d’uns 35.000 kurds des de 1980), una ocupació il·legal de territoris sota sobirania síria (Rojava, 2019) i altres malifetes d’un estat que compta amb un exèrcit de 735.000 efectius que representen més que els d’Alemanya, França i Regne Unit plegats.
En els darrers anys, especialment des que Erdogan ocupa el poder amb mètodes discutibles (recordem el suposat cop d’estat de 2016 en què el president turc va purgar tot aquell que li feia ombra), a més, ha practicat una política exterior agressiva que el situa com a un actor regional potent. De fet, té una àmplia presència a una Líbia desmantellada que ara representa el gran mercat de l’esclavitud contemporània (sota la fórmula d’immigració il·legal), a banda d’ingerències cada vegada més presents a Síria, Tunísia, el Sahel (amb la inestimable col·laboració dels emirats del Golf Pèrsic) i bona part de la riba sud de la Mediterrània. En el fons, i com ens recorda l’analista Robert D. Kaplan, el que fa Erdogan és allò que es ve a denominar neootomanisme i que no resulta altra cosa que l’intent de recuperar la seva àrea d’influència de l’època del Sultanat. I, de la mateixa manera que la decadència del món mediterrani va venir precisament del domini marítim de l’antiga Constantinoble (per cert, capital del cristianisme ortodox), la influència creixent d’una dictadura de formes constitucionals representa una amenaça directa cap al nostre país, perquè vull recordar que som un país mediterrani, i la nostra prosperitat depèn essencialment de l’estabilitat geopolítica. I el que estem veient a Líbia, on el que passa amb la immigració i els diversos tràfics il·legals, poden representar una mena de bestreta del que representa una política de desestabilització generalitzada contra la Mediterrània.
Evidentment, hi ha altres factors preocupants. Istanbul no compta només amb un exèrcit imponent, amb una potència demogràfica considerable, i una mala bava impressionant contra les minories no turques i no musulmanes. Fonamentat en la corrupció, també trobem empreses connectades, com succeeix en el cas dels emirats del Golf, amb l’administració, que creixentment inverteixen a Europa. Només vull recordar que una empresa constructora turca serà la que farà les obres de remodelació del Camp Nou. De la mateixa manera, també com va passar amb Qatar, moltes empreses connectades amb els poders fàctics d’Istanbul també exerceixen una diplomàcia econòmica de l’esport, i amb carretades de milions, poden acabar exercint una important influència en els països europeus. Ja ho estem veient en la gestió pèssima de la guerra d’Ucraïna, quan estem acceptant, de fet, una mediació diplomàtica turca, més motivada pels seus interessos que no pas per la conveniència de la seguretat continental.
Certament, els països de l’est d’Europa, fins i tot Alemanya, tenen tot el dret a estar preocupats per Rússia i les polítiques agressives de Putin. La història i la geografia, evidentment, determinen la línia de les preocupacions geopolítiques, i l’agressió a Ucraïna (que, d’altra banda, podria haver-se estalviat el conflicte amb un capteniment més respectuós i responsable amb les pròpies minories), també és un factor molt amenaçador per a l’estabilitat europea. Ara bé, l’amenaça turca, combinada amb un element religiós gens menystenible, és infinitament més perillosa i incontrolable.
35
2
