El Partit d’Espanya guanya sempre les eleccions, però a vegades no les guanya prou i se li complica la vida. Afortunadament, té a favor seu dos factors essencials: el repartiment territorial de la població i una llei electoral que actua sempre com una fantàstica vàlvula de seguretat.
Quin partit és aquest? És el partit «blau i vermell», de centredreta, un mateix partit amb dues cares complementàries, la blava i la vermella. Fan veure que l’una és progressista i l’altra conservadora, per atraure els votants més ingenus, i a les eleccions representen magníficament la seva obra teatral: uns semblen de dretes, els altres d’esquerres, es barallen a mort, sovint amb un odi dramàtic, però mai no posen en perill l’arquitectura essencial del seu Estat, concebut en clau d’imperialisme madrileny.
Les campanyes electorals generen una sensació de batalla política que no és real. Certament, són grups d’interessos, de col·lectius, i viuen de les velles glòries del seu vernís ideològic, aparentment liberal o aparentment progressista, i es fan els ofesos si els dius que només en són «aparentment». Tenen algunes diferències de detall, cada vegada menys, però ni una de sola en les coses realment importants. Les seves diferències són més aviat de matís, de màrqueting: coincideixen sense grans problemes en les qüestions fonamentals.
La dreta i l’esquerra de veritat, a escala estatal, no tant “extremes” com es diu, es troben més enllà d’aquest espai central «blau i vermell» que guanya sempre i que fa veure que a la batalla electoral es pot decidir alguna cosa realment decisiva. Pur teatre televisat i amplificat: tot està dat i beneït, tot està controlat.
És el model bipartidista somiat per aquell franquista espanyolista camuflat de conservador britànic o galleg, Fraga Iribarne. Tothom pot participar en l’espectacle, tothom pot sentir emocions intenses i creure que tot es pot canviar, però les regles del joc, algunes no escrites enlloc, no deixen marge per fer revolucions molt de dretes ni molt d’esquerres. Fenòmens vistosos i sorollosos com Ciudadanos, Podemos, Sumar o Vox acaben sempre desactivats.
Aquest esquema, que garanteix una estabilitat formidable basada en una manipulació massiva de la gent, té només un punt feble: els territoris no assimilats. Aquí és on no acaba de funcionar el Partit d’Espanya, encara que tingui filials a Catalunya o Euskadi, de les quals la més exitosa i professional és sens dubte el PSC descatalanitzat. Per això mateix, si algun dia fan alguna reforma de fons, cosa que no tenen gens clara, serà en la línia de rebaixar la influència dels partits «territorials», que són massa necessaris i massa emprenyadors quan els resultats electorals tendeixen a un cert empat, cosa típica d’un sistema de dos blocs.
La gran sort del Partit d’Espanya és que no hi hagi un Partit dels Països Catalans, com bé sap tota la gent que a Catalunya s’ha abstingut i que en el fons reclama això, amb diferents noms. També ho sap la gent que vota els partits «indepeprocessistes», tot i que no ho reconeixen mai.
Això sí que podria desestabilitzar seriosament un sistema polític espanyol molt sòlid i ben pensat i que si cal té la capacitat d’imposar-se per la força, amb diferents graus de brutalitat, si algú el desafia seriosament, com és el cas dels catalans el 2017. Gràcies a la miopia històrica dels partits de la catalanitat i a les seves picabaralles partidistes, no hi ha grans perills a la vista per a Espanya de cara als propers anys i encara poden somiar amb capturar algun dia el seu «enemic públic número ú», el fugat, que diuen ells. Això sí que seria el final d’una època i vés a saber si el principi d’un futur.
Ara el joc queda força obert, després de la brillant i arriscada jugada de pòquer de Pedro Sánchez, i hi ha molts escenaris possibles. Però una cosa és el teatre i l’altra és la realitat. Aquí el que està en joc és qui -blau o vermell- mana a l’Estat, sense oblidar que són membres d’una mateixa família bipartidista, amb interessos comuns. No hi ha res més. Canviaran uns quants cromos a dreta o a esquerra i si els catalans o els bascos bloquegen seriosament els acords que necessiten, ho pagaran molt car i canviaran el que faci falta perquè això no torni a passar.
El Partit d’Espanya només està d’acord en una cosa: guanyar sempre. Oblidar-ho porta a cometre greus errors i no trobar mai la manera de fer que perdin. Ho veurem passat l’estiu…
2
2
