El desori muntat a propòsit de l’escó del diputat Juvillà és d’una densitat, una impenetrabilitat i una foscúria superiors als misteris d’Eleusis. L’esvalotat intercanvi d’acusacions i retrets a dins de l’independentisme amb insinuacions emmetzinades que creuen l’aire com ganivets freds és un espectacle depriment. Des de l’acusació a la CUP i ERC de voler la mort política de la MHP Borràs, sacrificant-la com a un cap de turquesa de llur pecat d’obediència, fins al gest generós d’Oriol Junqueras de renunciar als retrets abans de retreure a la presidenta Borràs haver acotat el cap d’antuvi del seu predecessor, Roger Torrent. Són dues mostres de l’estima mútua entre els dos socis de Govern; una prova de la unitat independentista, forta com l’acer.
Tothom està d’acord en el fet que el requeriment de la JEC és una ingerència indeguda i un atac a la sobirania del Parlament. No està, però, d’acord en la resposta que s’ha de donar a l’agressió. I aquest desacord esdevé l’objecte dominant, gairebé únic, del debat polític a les xarxes i els mitjans que, per cert, no semblen estar als millors termes. Tota l’obsessió, el tema de les anàlisis i l’eix de les tertúlies i entrevistes és esbrinar qui ha actuat de bona, qui de mala fe; qui i quan va comunicar o deixar de comunicar una o una altra decisió; qui sabia què, o deia que sabia; qui va pactar què i quan i com i per què.
Hi ha milers de formes menys pobrissones de perdre el temps. L’embolic de les normes, les interpretacions, els precedents, els recursos i contra-recursos, les votacions, els quòrums, les abstencions, etc., no porta enlloc. I no porta enlloc perquè la qüestió no és quina sigui la resposta al que tothom està d’acord en considerar un atac a la sobirania del Parlament. La qüestió és que aquesta sobirania és fictícia en sentit legal, però no polític i, per tant, l’acord general és una pura il·lusió.
Ni el Parlament de Catalunya ni el poble al que representa no són sobirans dins de la Constitució espanyola, art. 1,2: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”. Es poden fer les logomàquies que es vulguin, però una cosa està clara com el cristall: a Espanya no hi ha més sobirania que la del poble espanyol, residenciada a les Corts generals. Això vol dir que no hi ha cap ni una possibilitat que Catalunya vegi reconeguda la seva independència dins de la legalitat espanyola. Insistir a proposar-la per aquesta via és perdre el temps i fer-lo perdre al proïsme, que potser és el que es pretén.
No existeix la via legal a la independència llevat d’una reforma d’una Constitució amb una rigidesa que hom diria cadavèrica, sense cap ànim d’ofendre a ningú . Prometre que es faran passos cap a l’alliberament de Catalunya aprofitant “intel·ligentment” unes escletxes a dins del marc legal espanyol sense patir-ne les conseqüències gràcies a les habilitats forenses d’uns xerraires és una presa de pèl i un abús de la paciència de la gent independentista.
El Parlament de Catalunya no és un òrgan de representació de la sobirania popular catalana, sinó un òrgan constituït amb poders atribuïts i, per tant, delegats per una autoritat superior. Si la càmera tingués la voluntat de proclamar la independència unilateral, en compliment del mandat de l’1-O, cosa que no sembla gaire probable, l’acte seria il·legal, nul de ple dret.
Il·legal, però no necessàriament il·legítim des del punt de vista català. El Parlament no és legalment sobirà, però sí que l’és políticament en implementació de la voluntat de la majoria social traduïda en majoria parlamentària independentista. I això es fa proclamant la independència de Catalunya en seu parlamentària que és on consuetudinàriament es produeix aquest tipus de proclamacions, tant si compten amb l’aprovació de la metròpoli com si no.
El poble de Catalunya és políticament sobirà perquè té la voluntat majoritària de ser-ho, com va deixar clar el resultat del referèndum vinculant de l’1-O. L’ordenament jurídic espanyol exclou d’arrel aquesta possibilitat. La independència, doncs, s’ha de declarar a banda de la legalitat espanyola, com un acte de desobediència en seu parlamentària que provoqui un conflicte constitucional.
Si el poble ha de defensar el Parlament, el Parlament ha de fer-se’n mereixedor, ha d’encapçalar el moviment popular cap a una independència que el MHP Aragonès va prometre “culminar” a les darreres eleccions. I que hauria de ser l’etapa final de la llarga marxa a través les institucions.
