La temporalitat de la política és com la del mercat de treball. S’apropa Nadal i ja hi ha un terrabastall al voltant del pessebre. De l’altre. Emprenya una mica que les més altes autoritats de l’autonomia es barregen amb petiteses. “És que no són petiteses!”, diuen els al·legats, “sinó proves d’hipocresia, demagògia i populisme. Els que objecten el pessebre són els que defensen el mocador de les dones”. Vet aquí una petitesa esdevinguda espinosa qüestió de tolerància, racisme, xenofòbia a propòsit de la immigració, una altra polèmica inútil perquè cap dels bàndols té competència per a canviar res en aquesta qüestió que l’Estat té reservada. Parlen com si poguessin prendre decisions i ni tan sols controlen el padró del seu poble.
No m’estranya res la dimissió en bloc de la junta del Consell de la República de Sant Cugat. Pleguen dels càrrecs, no del Consell, unànimement dient clar i català, que no saben què dimonis s’està fent per la independència, sant grial, que ningú no sap ni quina forma té.
El desori és monumental.
Els pressupostos, el vaixell de capità de la flota del govern està en el mar dels sargassos negociant els suports dels altres grups que li calen per tirar endavant, encara sigui a la desesperada. L’any proppassat ERC treia pit de presentar els pressupostos in due time; enguany Catalunya és l’única comunitat que encara no té preparades els comptes.
És que governar en règim parlamentari amb menys del 25% de suport a la cambra no és possible, per més que els ideòlegs oficials i oficiosos del partit proclamen el contrari. Això de la poció màgica d’Astèrix no s’acompleix al sud de la Gàl·lia.
Un govern en minoria depèn de la bona voluntat dels grups de l’oposició, que és majoria aclaparadora. El govern va teixint aliances momentànies (complicitats els diuen ara) amb un o altres partits en funció dels seus interessos i, sobretot dels interessos dels altres partits. La geometria variable és un aiguamoll on només es compleixen els programes de l’oposició, però no del govern, cosa tampoc gens sorprenent, atès que no sembla tenir-ne. Tret, naturalment de la molt firma voluntat de caminar endavant cap a una República Catalana més lliure, més justa, més feminista, més ecologista i no sé si em deixo quelcom de l’habitual xerrameca de la presidència. Ah, sí! I al costat de la gent, la vida de la qual també tenen ferma voluntat d’alleujar.
Això és el país oficial. El país real, el del carrer, s’ha tornat tan intransitable per aquesta forta presidència com una passejada per la bombolla del Twitter. Està ple de protestes, manifestacions, concentracions que, és fascinant, els mitjans, sobretot els públics, mai veuen ni senten Els mitjans, públics i privats subvencionats veuen pels ulls del govern d’ERC. I, en aquests moments, ERC és Oriol Junqueras, qui sembla adornat del do de la ubiqüitat perquè pot aparèixer, meravelles del diferit, en dos mitjans diferents al mateix temps. El seu discurs reiterat fins a l’avorriment, amb escarafalls de tele-predicador, és lineal: la nostra estratègia és l’única útil perquè aconsegueix resultats pràctics en la reducció de la repressió. Per tant, JxC ha d’afegir-se-hi per tal de tornar a la unitat independentista; de fet, tothom, independentista o pas, s’ha d’afegir, perquè en cas contrari, fa un mal a Catalunya. És un raonament perillós i no sé si té tractament psiquiàtric. Es diu embolicar-se en la bandera.
En qualsevol cas, sembla la doctrina oficial del partit del govern, convertida en el contingut de la seva hegemonia. L’hegemonia del país oficial sobre el país real, una construcció fictícia, alimentada pels comunicadors del partit, estratègicament apostats en tots els mitjans de comunicació i altres indrets d’influència en l’opinió pública. La seva funció és enlairar tot el que el govern i el partit facin, fins i tot les més humiliants desfetes i atacar tot el que fa l’independentisme juntaire. Semblen seguir la consigna del president Mao d’“Atacar tot el que l’enemic defensa i defensar tot el que l’enemic ataca”. Amb l’excepció que l’enemic, en principi, hauria de ser l’Estat espanyol.
La intensitat de la campanya i la proliferació dels seus evangelistes és tan forta que espero el moment en què algú dels més decidits defensors de l’estratègia útil faci un cara a cara amb si mateix.
28 
28 
