L’assemblea de representants del Consell per la República considerarà una proposta de posar fi a la doble presidència del MHP Puigdemont, la de la mateixa assemblea i la de JxC. Fins aleshores, aquesta ambigüitat s’ha mantingut a l’ombra d’un discurs del president que donava primacia absoluta a la unitat independentista, fins a empassar-se decisions obertament contraries a la independència i col·laborar amb un govern que fa tot el possible per impedir-la.
Tanmateix, sense perjudici de la seva bona fe, la sacralització de la unitat sembla un acte fallit, susceptible de tota mena d’interpretacions. ERC no l’acceptarà mai encara que faci semblant de voler-la, atès que es tracta d’un ampli desig popular. És de recordar que, quan els republicans van trencar la unitat independentista arran del referèndum de l’1-O, ho van fer…en nom de la unitat. Una unitat que s’ajornava al resultat de les següents eleccions. L’argument era que, presentant-se als comicis per separat, s’aconseguirien més diputats i, després, aquests diputats, units, tindrien més pes al parlament. Més que un argument, és un estirabot que contradiu totes les regles de la lògica; una mistificació que amaga la intenció de fer el contrari del que es diu.
Tanmateix, al seu torn, JxC ha fet tot el trajecte sense abandonar la petició d’unitat. El secretari general del partit, Jordi Sánchez, capficat a la quimera unitària, veu el món en termes maniqueus, unitat o caos. Aquesta obsessió és la clau que explica el pacte de coalició absolutament asimètric entre ERC i Junts, tan asimètric que deixa els mitjans públics de comunicació sota control exclusiu d’ERC, el que vol dir posar-los al servei de l’unionisme espanyol. Un pacte de submissió de Junts als criteris d’ERC. L’anhel d’unitat explica igualment la sanció del pacte per part del president del partit, encara que hagi sigut per “silenci administratiu”.
Aquesta unitat fictícia justifica fins a l’absurd de continuar a un govern que la trenca sense embuts, com a l’episodi de l’exclusió dels representants de Junts a la taula de negociació o l’aprovació dels pressupostos amb el vot dels comuns i sense el de la CUP. En nom de la unitat, Junts és soci lleial al govern d’un partit que va contra la unitat a no ser que els seus socis facin una política de cec seguidisme. Que sembla ser la del secretari general, Sánchez.
L’excusa és que, malgrat tot, cal conservar aquesta unitat per impedir una tornada a un tripartit, perenne temptació dels republicans. L’alternativa, però, és impossible. El govern hauria d’estar presidit pel senyor Illa, atès que el PSC va guanyar les eleccions i això no és el projecte hegemònic republicà, consistent en controlar la Generalitat al preu que sigui. L’excusa, per tant, és falsa. La unitat es manté pels interessos de la partitocràcia. I l’única cosa, però, que aquesta ha demostrat és la seva manca absoluta d’esperit unitari. Si la independència depèn de la unitat dels partits polítics, es pot preveure-la per quan arribi el Messies.
La iniciativa davant l’assemblea de representants del Consell planteja la necessitat de sortir de l’atzucac clarificant l’ambigüitat de la seva presidència. Un òrgan que vol ser per sobre dels partits, no pot estar presidit pel president d’un dels partits. No seria una presidència creïble i, a més, faria del Consell una eina per aconseguir la unitat al voltant només d’un partit. Seria un desig legítim de Junts, però també ho seria d’ERC i de la CUP, amb les mateixes conseqüències.
La sortida de Junts del MHP Puigdemont faria creïble l’aspiració del Consell de ser el pal de paller de la unitat independentista. La legitimitat del president, reconeguda a tot arreu, assoliria la perfecció en deslliurant-se del lligam partidista. És absurd pensar que la independència pugui ser patrimoni d’un partit, ni que fos independentista de debò.
En cas que l’assemblea decideixi trencar la dualitat i el president accepti sortir de Junts per encapçalar només el Consell, s’haurà fet el primer pas per materialitzar la unitat independentista. El pervindre d’aquesta decisió es veurà a les següents eleccions, a les quals el Consell haurà de presentar-se com candidatura de país amb un programa d’un sol punt: fer la DUI.
