Un dels indicadors més important per valorar la salut economicosocial d’un país és l’atur. El nombre de persones que no tenen feina serveix per diagnosticar com està una societat, una economia. No és l’únic, veritat. També cal conèixer el PIB i analitzar les dades de producció industrial, consum elèctric, etc. Però l’atur és l’indicador més social i el que serveix per jutjar l’èxit o el fracàs d’una economia. Catalunya va tancar l’any 2011 amb una taxa d’atur (segons l’Enquesta de Població Activa) del 18,06% mentre el País Basc tancava amb un 11,63%. Estem parlant de dues societats industrials, dinàmiques i amb nervi econòmic; dues nacions que creen riquesa i innoven; dues comunitats amb personalitat pròpia. Però, també, dos països amb una diferència substancial, bàsica, transcendent: Euskadi recapta i administra tots els impostos que es generen al seu territori i Catalunya no. Els bascos decideixen el que volen fer amb els recursos que la seva gent genera, mentre els catalans hem d’esperar que Madrid ens retorni una part dels diners que nosaltres els enviem per decidir que podem fer. Aquesta diferència –entre altres—provoca que el país s’empobreixi, perdi oportunitats i, lògicament, pugui oferir menys oportunitats a la seva gent; conseqüència: més atur.
Tot i que durant les últimes setmanes hi ha hagut matisos, a Catalunya els partits polítics han adoptat dues posicions clarament diferenciades; a una banda CiU, ICV-EUiA, ERC i SI són partidaris de recaptar els impostos i pactar la contribució a Espanya, allò que aquí en diem Pacte Fiscal però que al País Basc s’anomena Concert Econòmic, i a la banda contrària els PSC, PP i Ciutadans que creuen que això és una actitud insolidària amb Espanya i, per tant, hi estan en contra. Aquí convé recordar que a Euskadi i a Navarra socialistes i populars no són tant llepafils i estan ben a favor del que els seus socis catalans veuen tant insolidari.
A les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 el bloc del si al Pacte Fiscal va obtenir el 56,09% dels suports mentre el bloc del no es va quedar amb el 34,14%. Gairebé un any i mig després d’aquelles eleccions els partidaris del Pacte Fiscal ja representen el 76,5% dels catalans, segons el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És a dir, gairebé el 20% més de catalans creuen que l’única manera que aquest país vagi endavant és gestionant des d’aquí els recursos que aquí es generen. És una dada espectacular políticament i socialment.
Políticament significa que una part important dels votants del PSC i del PP no se senten representats per la posició oficial dels seus partits (els socialistes comencen ara a matisar-la molt lleument). Aquestes dues formacions, juntament amb Ciutadans van acudir als comicis catalans amb un no al Pacte Fiscal i, com he dit, van obtenir el 34,14% dels vots. Avui, solament el 16% dels catalans hi està en contra. Hi ha un 18,14% de votants que han canviat de parer. En aquest tema els socialistes, sobretot, però també els populars tenen un problema.
Socialment, la dada també és rellevant. A l’enquesta del CEO aquest increment dels suports populars al Pacte Fiscal no va acompanyat d’un augment de l’independentisme que s’estanca: passa del 45,4% l’octubre del 2011 al 44,6% ara. Creix el suport al Pacte Fiscal i s’estanca l’independentisme. I és que els catalans veuen que el país només pot ser viable si no regala tant alegrement el fruit del seu treball i del seu esforç. La locomotora econòmica és menys locomotora si no té carbó. I, desenganyem-nos, no hi ha millor independència que l’econòmica. Solament a partir d’aquest estadi es pot plantejar una altra tipus d’independència.
