Tot i que els mitjans diguin que Pedro Sánchez no ha tocat les peces del puzle governamental que pertanyen a Unidas Podemos, el cert és que col·locar la ministra d’Economia, Nadia Calvino com vicepresidenta primera ha fet trontollar el delicat equilibri entre els dos partits de la coalició. Des de la baixada a la sorra municipal madrilenya del que fou vicepresident segon, Pablo Iglesias, res ha estat com abans. Ni ell gaudeix de l’empatia i diplomàcia de (la nova versió, allunyada de l’estètica sindicalista de) Yolanda Díaz, ni es pot dir que el president Sánchez hagi perdut ocasió de fer seves bona part de les reivindicacions dels seus socis de govern. La punteta ha estat aquesta remodelació del govern, que sembla feta per dir a la resta de partits que no hi ha ningú més modern: és la composició més feminista i jovenívola mai vista. I també molt més municipalista del que es pot permetre un partit com el morat, que no ha tingut temps ni capacitat per arrelar-se en el territori com, en canvi, durant dècades ha estat interès prioritari dels socialistes, sobre tot en les zones més poblades i metropolitanes, allà on en un temps va disputar el territori amb Ciutadans i ara potser comença a batre’s el coure amb VOX.
En la remodelació han perdut pistonada tots aquells que d’una manera o una altra han fallat el president en el seu paper de fer-li de pantalla de distracció: el Redondo, que va orquestrar l’operació a Múrcia que va acabar de palesar la decadència del partit d’Arrimadas i que li va fer perdre així l’oportunitat de canviar els republicans pels taronges com suport extern al govern; l’astronauta que en el fons res sabia de ciència; la ministra González Laya, que va comandar exteriors amb tan infantil imperícia en l’assumpte Galhi com per provocar una crisi diplomàtica; el ministre Ábalos, també empastifat amb l’afer Delcy a la Zona Franca de l’aeroport de Barajas, mai aclarit l’assumpte de la maleta; el ministre de Justícia, a qui han fet carregar amb el pes de la decisió sobre els indults, per si un cas el tribunal suprem no decidís anul·lar la resolució que ha hagut de signar el Rei, però que és una decisió desesperada del president; i la ministra d’educació, que ha fet seves reivindicacions podemites sobre l’escola concertada i el grau d’exigència acadèmica, que van en contra dels interessos de bona part dels seus votants i per suposat del seu propi històric personal. No ha pogut treure el Garzón de la mitjana de vedella, però ja ha deixat clar, sigui cert o no, que a ell no li traurà del plat.
Sánchez ha demostrat amb aquests canvis que qui mana és ell (o Calviño li han imposat des d’Europa?) i que les seves intencions passen per perpetuar-se en el poder a costa no sols de Ciutadans, cosa que ja ha fet, sinó també de minimitzar l’espai dels podemites d’aquí en endavant. Un govern per a la recuperació? Un puzle per a fer política.
