No, no és res del que diuen Illa o Iceta. Ni el que deixen anar en campanya la resta dels partits del bloc borbònic: abraçades pendents, sous autonòmics i allò tan original de “unidos somos más fuertes“. No és ni tan sols la persistent pluja fina, destructiva, que des dels mitjans al servei del bloc borbònic, ens vol convèncer dia sí i dia també de la trista decadència de Catalunya, causada per l’estupidesa i la tossuderia dels catalans indepes. No, aquest no és el missatge central de campanya que ens envien des de Madrid, des del poder madrileny que ja fa anys que ha segrestat totes les altres Espanyes possibles i que vampiritza l’Espanya real, anestesiada i intoxicada.
Mentre aquí ens descollonem amb les patètiques peripècies de Borrell a Rússia, on un brillant i dur ministre d’Exteriors, Sergei Lavrov, va demostrar les limitacions del sobrevalorat personatge, no oblidem que el règim hispànic també sap teixir la seva teranyina. I no sempre a garrotades, que és un mètode groller reservat per a situacions límit. El règim segur que ha pres nota dels perills que té la comparació entre Espanya i països com Polònia, Hongria o Turquia… I per tant, durant quinze dies, el règim obre una mica la mà i afluixa la corda.
Ho fa, com sempre, a través de la seva maquinària fiscal i judicial. Independent, només faltaria, i sempre fidel a l’imperi de la llei, l’imperi del dret i l’imperi espanyol, sobretot, que és l’autèntica font de tot el dret i el que justifica qualsevol animalada.
Aquesta vegada toca que fiscals i jutges estiguin quiets i calladets. Curiós. Van actuar quan calia, forçant la convocatòria electoral que li convenia al règim, i que no li convenia als interessos partidistes dels partits catalanistes. Però no és prudent passar-se, oi? L’intel·ligent és marcar el territori, deixar clar qui mana, i també obrir una mica la mà, amb magnanimitat, perquè els belgues, russos, alemanys, francesos i altres no tinguin tan fàcil on agafar-se per qüestionar la puresa democràtica d’una de les primeres democràcies del món mundial.
Així, els presos polítics surten de les presons polítiques, el poder madrileny fa una mica de comèdia, amenaça una mica amb prevaricacions, però en el fons no passa res. Deixen que facin campanya. Almenys, mitja campanya. Ja veurem si tota, depèn de les coses parlades o acordades o implícites o amagades…
Aquest és el missatge que permet blanquejar la repressió i blanquejar la imatge democràtica d’Espanya: permeten que els presos polítics facin campanya. I fan veure que també permeten que ho facin els exiliats, tot i que estan emparats per un altre dret, l’europeu, que els permet que facin el que vulguin a condició que no traspassin la frontera espanyola, que a vegades forma part d’Europa i d’altres no. El règim borbònic està fent una campanya més intel·ligent que el pobre discurs televisat del limitat monarca espanyol, el 3 d’octubre del 2017.
Els presos i les preses polítiques poden participar en campanya electoral! Ara obren la mà, demà la tancaran, quan els convingui. De moment, callen i deixen fer. Segons com vagin les coses el diumenge vinent, hi haurà acusacions de prevaricació o medalles al mèrit rehabilitador. Ja se sap, la justícia espanyola és també indepe, furiosament gelosa de la seva independència, tot i que és evident que respon a un guió que algú dibuixa a algun despatx.
El govern espanyol, dirigit pel monarca gris i per l’oligarquia madrilenya en les qüestions essencials, sempre llança la pedra i amaga la mà, ja sigui amb Rajoy o Sánchez. D’això se’n diu xantatge, a més d’oportunisme. Si voleu els presos polítics al carrer, voteu el que toca. Si voleu una sortida per als exiliats, voteu el que toca. Si voleu una solució per als altres represaliats, voteu el que toca. La campanya electoral és la vostra oportunitat. El dilluns dia 15 de febrer passarem comptes i veurem què fem, segons el que voteu vosaltres… La presó pot estar oberta o tancada… Més clar, impossible.
16 
