Jo també. A mi també m’ha passat. He callat, però ja no em callo. He patit assetjament lingüístic o violència lingüística. M’han volgut imposar brutalment el castellà…
En un país com el nostre, amb l’autoestima per terra, alguna cosa està passant quan es multipliquen dia a dia els actes de reivindicació de la llengua catalana. No grans manifestacions ni retòriques, sinó accions concretes fetes per persones concretes, sovint gent normal i corrent. Gent que fa un temps hauria acotat el cap i hauria preferit no buscar-se problemes, ara decideix no arronsar-se i defensar el català amb dents i ungles si cal.
És el #MeToo del català. El primer pas: prendre consciència i compartir-ho.
Les notícies i les xarxes en van plenes, dia sí, dia també. Hi ha mitjans que ho amaguen conscientment, seguint consignes col·laboracionistes per no molestar o simplement per pura convicció espanyolista. D’altres n’informen constantment, des de la decència professional i una raonable simpatia per les víctimes d’un abús evident.
En tot cas, l’onada es va fent més grossa i més forta. Es va dibuixant el mapa de l’abús.
No hi ha cap punt dels Països Catalans que no sigui escenari d’episodis de menyspreu, de l’insult o de la imposició de qualsevol xitxarel·lo o xitxarel·la que es creu que té el poder de prohibir el català i castigar els que gosen parlar-lo.
Aquest fenomen passa a botigues, cafeteries, hospitals, trens, serveis públics, rètols d’autopistes, patis d’escola, carrers, trucades telefòniques… És una plaga, una mena de dana lingüística? En absolut. Potser ja passava fa temps, però un silenci espès ho amagava. Els catalans tenim imprès a l’ADN el codi dels opressors: “no siguis maleducat, utilitza la llengua comuna que serveix per entendre’ns tots i no la teva llengüeta de merda que només funciona per estar per casa i encara gràcies”.
La novetat és la denúncia pública i la resposta creixent i diversa, aquest punt de rebel·lia educada i ferma que es va estenent. Una exigència de respecte i dignitat que manté les formes, que es recolza en els drets i en les lleis i que respecta que l’altre s’expressi en castellà o francès. Hi ha qui va molt més enllà d’aquesta línia, però de moment ja faríem prou si ens reconeixem mútuament i no pretenem obligar ningú a canviar de llengua: simplement ja no permetrem més que trepitgin el català. I això valdria per als rètols, per a les converses, per als documents, per a les etiquetes dels productes i per a tota la vida quotidiana.
En aquests casos -que en el fons van de qui la té més llarga- la part més feble o minoritària té moltes possibilitats per acabar exercint de víctima si no pren consciència a temps.
I en això estem, perquè encara hi som a temps, tot i que tenim una tendència exagerada a ploriquejar i agonitzar abans d’hora. Per tant, renunciem a fer de víctimes i passem a exercir de rebels. Educadament i amb un somriure, si ens deixen, o amb tota la mala llet que calgui, si no hi ha altre remei.
El #MeToo et treu la son de les orelles i et fa pensar en totes aquelles situacions en les quals has abaixat el llistó, has preferit no buscar-te problemes i has abandonat la teva llengua justament al teu país, a casa teva.
Que aixequi la mà qui no ho hagi fet mai.
Per part meva, confesso que he pecat i que a vegades encara peco contra el català, és a dir, contra mi mateix. Però estic en vies de rehabilitació gràcies justament a tota aquesta onada de casos, de denúncies, de protestes. M’adono que cada dia descobreixo noves situacions, les afronto amb més lucidesa i em satisfà més mantenir i promoure el català. Ja sé que no tenim un govern català al costat, perquè de fet no és ni govern ni català, però millor que tornem a exercir la musculatura com a ciutadans lliures i no com a súbdits anestesiats: el que ens toca ara és salvar la llengua, que vol dir salvar i enfortir la nació. Només així podrem plantejar-nos seriosament la descolonització i guanyar batalles més dures.
