A Badalona s’hi han manifestat grups de veïns que s’oposen a la reubicació de 400 immigrants que, fa poc, van ser expulsats de l’antic institut B9. Es veu que una part dels ocupants podien ser acollits a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, la qual els va oferir sostre per dormir. Semblava que l’assumpte es convertiria en una història de caritat cristiana que entendriria el cor de tothom, però el conflicte s’ha encès fins a proporcions impensables. Una colla d’habitants dels barris de la Salut i del Sant Crist no volen de cap manera que els nois es quedin allà, i exigeixen a l’alcalde Garcia Albiol que se’ls endugui a una altra banda. El primer edil vol conservar vots entre els veïns, conscient que els que protesten són fills de la immigració espanyola dels anys 50s i 60s.
Tenim, doncs, la tempesta perfecta; crits poc caritatius per Nadal, un alcalde que ha de competir amb l’extrema dreta a les barriades, 400 persones que no vol ningú, i els penúltims a arribar que no volen veure ni en pintura als ultimíssims. Certament, fa uns anys la majoria de nosaltres vam pecar de bonisme i d’excessiva ingenuïtat en pensar que la nostra societat era per naturalesa integradora. Vam pensar que repetint el mantra de Catalunya com a terra de pas i d’acollida, la concòrdia social ens cauria regalada del cel. El temps ens ha demostrat que aconseguir la convivència no era tan senzill, ni de bon tros, com escriure-ho en una pancarta. I davant l’actitud dels veïns que no volen veure ni en pintura gent de color o credo diferent, reaccionem amb una de dues actituds possibles. O bé desqualifiquem el veïnat i el seu alcalde al capdavant, tractant-los de racistes i insolidaris, afegint que fa poc ells estaven arribant del sud amb les seves maletes de cartró… o bé ens hi sumem, rondinant amb indignació que ja n’hi ha prou i que aquí no hi cap tothom.
Doncs bé, estic convençut que el que reclama la situació no és cap reacció extrema, precisament, sinó una resolució treballosa i complicada que no arribarà d’un dia per l’altre. No dic que ens encallem en la paràlisi de les bones paraules, de cap manera. Però cal plantejar l’existència d’albergs metropolitans, com el que ja existia a Badalona i que va ser clausurat per la precarietat de l’edifici. Cal posar-se d’acord amb Barcelona (que acull la immensa majoria de places per a persones sense llar) i tota l’àrea metropolitana, que és la ciutat real. I redistribuir els esforços a l’hora de trobar sortides viables a éssers humans. Alhora, cal extremar mesures per desincentivar i limitar la immigració, per evitar els fenòmens d’explotació, discriminació i indignitat que cada dia veiem amb més freqüència. Cal ser realistes, entendre que el problema va per llarg, que no hi ha varetes màgiques i que les consignes simples solen ser enemigues de les solucions.
Diguem-ho de passada; no ens ha de sorprendre que molts dels que més protesten siguin fills de les immigracions del segle XX. Es tracta d’un fenomen que té la seva lògica social, atès que friccions com aquesta se solen donar més als barris de tradició migratòria que als barris vells de tota la vida. També solen ser les zones de la ciutat amb rendes més baixes, que atrauen joves amb pocs recursos i que fan de frontera amb els que arriben amb encara menys recursos. Tots tenim referents cinematogràfics del West Side i del Harlem de Nova York, on primer els irlandesos s’estomacaven amb els negres, després aquests amb els italians, després aquests amb els porto-riquenys, i etcètera. El sentiment de possessió d’un territori o d’un barri s’adquireix en molt pocs anys, sobretot quan hi apareix un col·lectiu nou que sembla que ha de suplir els antics amos de l’indret.
Tot plegat em recorda quan es va establir una entitat de persones sense llar als baixos de l’edifici on visc. Quan es va conèixer la notícia, de seguida em van arribar comentaris alarmats de veïns que pensaven que tot es degradaria enormement, i que es crearia un focus de delinqüència crònic, i que ens visitarien totes les plagues d’Egipte. Amb els anys, la presència de l’entitat s’ha normalitzat, i no recordo cap incident digne de remarcar en tot el temps que hi porten. Perquè el que genera més maldecaps no sol ser la gestió de la marginació humana, sinó la falta de gestió. Quan uns i altres ens enroquem en la cridòria i l’odi, o també en l’abraçada acrítica, deixem d’entendre que la nostra aportació més meritòria a l’hora de viure en comunitat, més que pontificar sobre els conflictes, és contribuir a resoldre’ls.
