Que quedi ben clar que una cosa és la Maricarmen i una altra el fenomen del Maricarmenisme. La dona de 87 anys que han desnonat a Madrid, amb un 50% de discapacitat i una pensió molt inferior al lloguer que li imposaven, és sens dubte una víctima d’un sistema injust, i cal trobar-li solució estable. Ella no és la responsable del problema, evidentment, havent pagat religiosament el seu lloguer al barri del Retiro durant 70 anys, i havent viscut al marge de les lluites, la legislació i els pactes que s’han anat consumant al voltant del problema de l’habitatge. Tampoc no és la dirigent o promotora de les protestes que s’han generalitzat a Madrid i altres ciutats. És el símbol involuntari d’una situació insostenible i a la qual cal trobar solució, però no ha triat ni ha impulsat el moviment que ha sorgit al voltant de la seva figura. Segurament ningú no li ha demanat permís per usar el seu nom, ni li ha consultat cap de les accions de protesta que s’han emprès amb la seva foto.
No cal que explotem la figura de la víctima més del que ja s’ha fet, perquè es tracta d’una persona i no d’una bandera. Anem, doncs, al rovell de l’ou, al fenomen polític i social que s’hi aixopluga al darrere. L’habitatge és potser la qüestió més greu de les que afecten avui i aquí les persones joves, i les no tan joves. En consonància, hi hauria dues maneres d’afrontar el dilema; o bé amb rigor i voluntat de resolució, o bé amb dogmatisme i ànsia de fer soroll. La segona via sembla que és la més visible, perquè es presenta acompanyada de lideratges profètics i fórmules senzilles que persegueixen, sobretot, el rellançament de sigles i de lideratges partisans. No és casual que la que va ser icona de la lluita en contra dels desnonaments, Ada Colau, torni a comparèixer de sobte en les mobilitzacions actuals, ni que vegem l’esquerra alternativa esgrimint l’habitatge com a gran bandera en la recta final de la legislatura espanyola.
Està clar que la legislació al respecte és important, i que cal aprovar lleis encertades sense més retards. La declaració d’àrees tensionades, les limitacions de preus, el combat contra els abusos dels fons financers… tot això que es reclama s’ha de poder tirar endavant, tan enllà com sigui raonable, per protegir el dret fonamental a viure sota un sostre digne. Ara bé, hem de ser conscients que el mal no l’arreglarem només a cop de decret, i que de vegades, si no s’afinen molt bé els remeis, es poden generar malalties. Com que estem parlant d’un dret que conviu amb un mercat lliure, i amb un sector públic insignificant, hem d’entendre que hi ha efectes bumerang que ens poden perjudicar. Per exemple, unes limitacions molt draconianes en el lloguer poden acabar espantant propietaris, desembocant en una oferta cada cop més exigua. És a dir, que els lloguers pugin menys, però que gairebé no hi hagi pisos per llogar.
D’altra banda, és del tot absurd al·legar que no es pot regular el mercat, o com solen dir els que presumeixen d’ultra-liberals, que no es poden posar tanques al camp. És clar que se’n poden posar, i de fet el liberalisme ha consagrat exactament d’això; la delimitació parcel·les o finques, considerant-les privades i posant tanques a tota la superfície de la terra. Una ciutat actual, en essència, ve a ser com entrar en un camp i posar-li moltes tanques inviolables, tot blindant que es coneix com a dret a la propietat privada. Tal com passa en altres sectors, des del taxi fins a l’educació, l’equilibri entre les necessitats col·lectives i la protecció als individus ha de trobar un equilibri molt delicat. Si el dret dels propietaris no es conjuga bé amb el dret de l’habitatge digne, no ens en sortirem mai. I és clar, trobar un equilibri just i pràctic entre els dos principis no és gens fàcil.
Es diu sovint que el problema de l’habitatge és molt complex, però poques vegades s’aporten polítiques que responguin a aquesta complexitat. La falta de temps, visió de futur i especialment la manca d’aplom fa que s’imposi el relat de mesures simples, immediates i sobretot castigadores. Deixeu que amb tota modèstia citi una dimensió que normalment no s’esmenta, perquè resulta força impopular; el temps. En aquest terreny, com en d’altres, no existeixen les varetes màgiques. La legislació és important, l’aplicació d’unes polítiques i unes altres és fonamental, certament. Però sovint es pretén que tot plegat se solucioni de la nit al dia. Que un bon matí ens despertem i ja no existeixi el drama de l’habitatge. Per desgràcia, en el fons sabem molt bé que tal màgia no existeix. Perquè disposar de més pisos, si pot ser més assequibles, costa molts diners, vol molta previsió i planificació i, en resum, necessita paciència i temps.
Possiblement la solució més sòlida no sigui precisament la més popular, però sí la més òbvia. Quan hi ha escassetat d’habitatge, i els lloguers estan pels núvols, l’única manera de resoldre el mal és comptant amb el llarg termini. Anticipant i, sobretot, executant la construcció de pisos públics (o fórmules mixtes). Aplicant normes i lleis que pensin a deu o vint anys vista. Invertint de forma intel·ligent i constant. Al capdavall, les ciutats que més han pogut lluitar contra l’encariment dels lloguers, com Viena o Amsterdam, tenen un parc social d’habitatge molt ampli, que ronda la meitat de les unitats disponibles. I no cal dir que per arribar a tal situació han hagut de fer esforços durant moltes dècades des de l’administració, amb una persistència i una capacitat de previsió envejables. Aquest no ha estat ni de lluny el nostre cas. A la regió metropolitana de Barcelona, on el percentatge de pisos socials no arriba ni al 2% del total, és obvi que estem a anys llum de disposar d’un coixí com el que tenen altres ciutats de llarga tradició socialdemòcrata.
Els partits polítics que han estat als governs, tant de països com de ciutats, han de fer una certa autocrítica abans de criticar tot i tothom. Cal que ens expliquin el que han fet a l’hora d’ampliar el parc públic, i sobretot allò que volien fer i que no han pogut tirar endavant, esmentant els motius pels quals això no ha estat possible. Cal que ens detallin molt bé el que pensen fer la pròxima vegada, i com evitaran caure en les mateixes equivocacions. Que ens convencin que tenen propostes viables, sòlides i raonables que poden resoldre el drama de l’habitatge. No sé si és molt demanar, però podem reclamar que les propostes d’habitatge vagin sempre acompanyades d’un pla ambiciós a 25 anys vista? Si no es fa així, acabarem sospitant que els líders habituals del ram només tenen ganes d’explotar la Maricarmen, o altres persones vulnerables, per tal de castigar de nou els seus rivals polítics.
