Vaig tenir ocasió de seguir en directe la part ‘política’ de la visita del Papa a Madrid, centrada en la seva visita al Congrés dels Diputats, i no vaig tenir la sort de ser a Barcelona, deixant-me impressionar presencialment per les imatges tremendes de la Sagrada Família il·luminada amb els focs artificials. Crec que el viatge a Espanya de Lleó XIV ha estat, moralment, molt més important per als ciutadans que per a aquesta anomenada ‘classe política’ cada vegada més allunyada de la ciutadania. Perquè em fa l’efecte que les crides explícites de Prevost a una ‘renovació moral’ han caigut en sac foradat en les oïdes i les ments dels nostres representants, tant a Barcelona com a Madrid.
La ‘treva parlamentària’ oberta el dia 8 al Congrés dels Diputats, amb la visita allí del summe pontífex, llargament aplaudit per tots els grups presents, malgrat l’estirada d’orelles a uns diputats que van preferir no entendre-ho així, es va dissipar menys de quaranta-vuit hores després; en concret, quan, en la sessió de control parlamentari al govern, el president Sánchez i el líder de l’oposició Feijóo es van enfrontar des dels seus escons: més del mateix, idèntic to de barriada en els atacs entrecreuats. Ni Sánchez va aprofitar per parlar d’aquesta ‘regeneració moral’ que suggeria la visita papal, ni Feijóo va deixar de desaprofitar una altra oportunitat per desgranar un programa d’estat diferent de la guerra habitual, que utilitza com a munició els informes de l’UCO sobre corrupció.
El cas de la part de la visita a Catalunya era diferent, però tampoc es van escoltar convenientment, em sembla, les crides de Lleó XIV a la ‘unitat’, s’entengui això com s’entengui. Llegeixo, en la ressaca dels actes a Barcelona, culminats amb la magnífica posada en escena d’una Sagrada Família que s’ha convertit en un símbol per a la humanitat, alguns intents de comparar les organitzacions ‘castisses’ de Madrid i la més religiosa de Barcelona, i no puc estar-hi d’acord. Crec que tots tenim dret, així ho dic, tant a Barcelona com a Madrid, a sentir-nos orgullosos de l’organització d’una visita papal que era difícil, que anticipava molèsties per al ciutadà i que corria el risc de xocar amb uns representants civils que, en la seva majoria, poc tenen de catòlics practicants.
I gairebé res del que s’anticipava va passar: ni caos circulatori, ni protestes més o menys laiques, ni bregues entre els representants polítics a propòsit de reals o inventades diferències religioses. Només un incident, al meu judici menor, ocorregut durant la cerimònia en la Sagrada família, perquè integrants del cor portaven ocultes en les partitures còpies de l’estelada, mereix –si és que el mereix, fins i tot malgrat les protestes oficials de Junts i ERC—, ressenyar-se. Al meu entendre, ni degué ocórrer ni es degué reprimir, però ja sabem que aquestes coses formen part de l’agenda gairebé constant en la nostra política domèstica.
D’altra banda, durant dos dies, titulava amb humor un comentarista madrileny, Espanya semblava un país normal. Amb grans capacitats d’organització i fins amb prou sentit comú per no fer esclatar les velles malvolences, per exemple l’aversió secular i patent entre el govern central i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso: no ha pogut albirar-se entre tots dos ni una escaramussa. Ni, en el cas català, la presència independentista, les peticions de ‘més català’ en les cerimònies, el sobrepès de l’Estat, han arribat més enllà del que en aquest cas hagués estat, a entendre de la majoria, raonable. “El Papa amanseix les feres”, em va dir informalment un ministre, comentant el clima de concòrdia general que va presidir la visita papal a les dues principals ciutats del país. I bàsicament, així ha estat, em sembla, la tònica: tots es van esforçar a llimar les arestes.
Clar que, com era previsible, aquest clima es va dissipar al cap de poques hores. I és que, parafrasejant el brevíssim conte de Monterroso, quan ens hem despertat de la visita papal, el dinosaure dels sumaris de corrupció seguia aquí. I aquest serà el gran camp de batalla al llarg d’un estiu en el qual el viatge de Prevost a Espanya haurà quedat més que oblidat i, en canvi, les compareixences judicials seran el pa el nostre de cada dia. Una desena de casos oberts en canal, que afecten el germà i la dona del president, un expresident (Zapatero), el finançament del partit governant i les maniobres il·legals des de les clavegueres del PSOE, a afers de corrupció al fons de la qual no s’ha arribat encara, com les màscares o els hidrocarburs, o Air Nostrum o Air Europa, el ‘cas Kitchen’ d’espionatge i sabotatge il·legals… Queden moltes coses per desentranyar en un país en el qual encara seguim sense haver-ho esbrinat tot sobre, per exemple, els espionatges il·legals de Pegasus esdevinguts fa anys.
Podia pensar-se que la visita d’un Papa, per molt carismàtic que sigui, podria atenuar els efectes d’aquest enorme paquet de corrupció, transgressions legals i indecències ètiques, estètiques i morals? Ni el Mundial de futbol, per molt bé que li vagi a l’equip espanyol, ni les vacances estiuenques bastaran perquè els escàndols quedin tapats. El gripau s’ha fet massa gran perquè puguem pensar a empassar-nos-el i arribar tranquil·lament al final de la legislatura més tremenda que jo recordo haver viscut en els meus molts anys com a comentarista polític.
M’agradaria apostar perquè, en la seva compareixença parlamentària anunciada per al pròxim dia 24, Sánchez haurà de treure’s un as de la màniga, parlar (i ser creïble) de regeneració moral, anunciar algunes mesures dràstiques, com que el seu partit es querelli contra la ‘lampista’ Leire Díez o que el president es presenta a una qüestió de confiança al Parlament. No fer res d’això seria com suïcidar-se políticament i davant la història, que és una qüestió que m’asseguren que importa molt al president del govern central. Que Sánchez continuï insistint que no es va assabentar del que feien les seves ‘mans dretes’ Cerdán, Ábalos, Zapatero, ja no serveix.
Alguna cosa –més encara—ha de passar, mentre el record benèfic del Papa s’esvaeix en l’horitzó i, encara sort, la Sagrada Família segueix aquí, amb tota la seva enorme i estranya bellesa i la seva càrrega simbòlica. Això, almenys, sí que roman després de la visita de Prevost.
