El senyor president Trump genera tants titulars per dia que és quasi impossible escriure una columna quinzenal amb el propòsit d’analitzar l’actual terrabastall. Mentre començo a escriure, a Brussel·les els euròcrates intenten pair el discurs del seu secretari de Defensa durant la cimera de l’OTAN. Just com vàrem anticipar en els nostres darrers articles, la intenció de la nova administració és clausurar l’OTAN i repartir-se Ucraïna amb els russos. Com vàrem predir en abril de 2022, l’aliança internacional del supremacisme blanc s’ha posat d’acord en com finalitzar la guerra. Ara per ara, els europeus encara no formem part d’aquest bloc; però és evident que Musk confia en AfD i Le Pen per virar el continent cap a l’extrema dreta. El pla és tan grotesc com la unió d’això anomenat occident contra la Xina i el Sud Global, malgrat que ara no defensarem la democràcia ni el món lliure. Serem, simplement, la civilització.
Tanmateix, l’encaix d’Europa o Amèrica Llatina en aquest nou bloc és complicat, perquè ens espera una posició encara més subordinada que l’actual. No és un camí engrescador perquè se’ns exigeix empobrir-nos per millorar el nivell de vida dels americans. L’instrument per doblegar-nos són els famosos aranzels, un impost a la importació, que durant els últims cinquanta anys foren l’anatema predilecte dels nostres economistes. Ara, de cop i volta, han aparegut sobre la taula gràcies a la nació que va impulsar el lliure comerç, la globalització i l’OMC. La contradicció és palesa, però la majoria d’explicacions que rebem, si en rebem alguna, es refereixen a la por de Washington davant l’avanç tecnològic experimentat per la Xina. N’hi ha una mica d’això, però el problema és més gran i és irremeiable.
Els Estats Units tenen un dèficit comercial exorbitant: importen molts més béns que exporten. De fet, la gran amenaça que pateix el planeta és la contaminació generada pel seu sobre consum. Segons la teoria econòmica que ha regit el món en els últims cinquanta anys, el monetarisme de B. M. Friedman, si un país té un dèficit comercial excessiu, la seva moneda es devaluarà de tal forma que això ajudarà a les exportacions i, finalment, tindrem un reequilibri de la balança comercial. Així mateix, si un país té un superàvit comercial i exporta més que importa, la seva moneda s’apreciarà i li resultarà més difícil exportar fins que, novament, es torni a produir un reequilibri de la seva balança comercial.
Aquesta teoria és una absoluta bestiesa perquè exigeix un pressupost que mai no es compleix: el sistema monetari deu ser neutral. Això vol dir que no pot haver-hi una intervenció política dels bancs centrals, quan qualsevol actuació d’un banc central és, per definició, una política monetària que beneficia a unes classes socials o sectors econòmics i en perjudica a altres. També se suposa que l’oferta de diners deu ser endògena, que podríem resumir-ho com el principi que l’oferta de diners depèn del cicle econòmic i, al llarg termini, no pot alterar el funcionament de les economies nacionals. És a dir, que una política monetària discrecional sols pot tenir petits efectes a curt termini, però amb els anys els seus efectes es dissolen en l’engranatge del sistema econòmic.
Per aquesta raó, els Estats Units han culpat a la Xina de devaluar el iuan artificialment. L’acusació no té ni caps ni peus perquè cap moneda té un valor natural. Tots els sistemes monetaris són artificials i, si bé és cert que la Xina té una política monetària expansiva, això és secundari davant del fet que ningú vol atresorar iuans, perquè ningú fa pagaments internacionals amb iuans perquè la Xina no és un país capitalista que s’ha erigit en el pilar i l’àrbitre del comerç mundial. En veritat, la Xina cerca una mena de globalització mercantilista amb acords bilaterals entre països perquè no vol exercir aquest rol ni que la seva moneda estigui lligada al cicle comercial internacional. Fer aquest pas significaria acceptar una llibertat de capitals i una protecció a la propietat privada totalment incompatibles amb un sistema socialista.
Per altra part, quan Washington recrimina la Xina la devaluació del iuan, oblida que el dòlar també està sobrevalorat artificialment. L’economia nord-americana pot suportar el seu estratosfèric deute públic, els seus dèficits pressupostaris recurrents i de la balança comercial perquè l’economia mundial necessita dòlars per funcionar. D’alguna manera, els Estats Units cobren un peatge a tots els agents econòmics que utilitzen dòlars, un peatge que és una mena de subvenció mundial que sosté la seva societat hiperconsumista i que, curiosament, mai no ha interessat estimar o calcular als economistes ortodoxos. Segons les seves tesis, com la política monetària és neutral, la demanda internacional de dòlars no té cap efecte real sobre l’economia nord-americana.
Tot i això, l’altre factor determinant en el sosteniment del seu exuberant nivell de consum és la circulació de capitals anomenada per Yanis Varoufakis com el minotaure global. Els Estats Units compensen el seu dèficit comercial amb l’entrada de capitals forans que volen invertir comprant el seu deute públic o accions de les seves companyies. Els beneficis i l’estalvi que les empreses o ciutadans dipositen als seus bancs, d’una manera o altra, acaben a fonts d’inversió que ponderen en excés els actius nord-americans per la seva alta rendibilitat, la protecció de les seves lleis a la propietat privada o la seguretat de guardar els teus diners al país hegemònic.
Tanmateix, com explicàrem fa tres anys, una de les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, precisament, ha sigut reduir l’entrada d’aquests capitals perquè, després de les sancions aprovades contra Rússia, la seguretat jurídica per a molts inversos s’ha reduït. A més a més, l’ampliació dels BRICS i els projectes de la Xina per retallar els intercanvis internacionals en dòlars també suposen disminuir el volum total de transaccions que es fan en dòlars. Per tant, de forma lenta, però progressiva, sembla que l’evolució de la demanda global de dòlars i l’entrada de capitals poden alterar els mecanismes que permetien conjurar els dèficits comercials nord-americans. De fet, a l’administració Trump, com a molts grupuscles d’esquerra, estan convençuts de l’imminent col·lapse del dòlar per aquestes raons.
La seva recepta per evitar-ho són els aranzels que, en la pràctica, són un impost al consum. És a dir, pensa solucionar l’excés consumista de la societat americana elevant els preus via impostos per forçar-los a estalviar. S’ha de dir que és una recepta necessària, perquè, pel bé de la humanitat, han de rebaixar els seus nivells de consum; però Trump ho farà aplicant una tributació regressiva que perjudicarà les rendes més baixes. Per tant, haurà d’afrontar una onada de malestar, perquè fou votat massivament per les classes treballadores amb l’esperança de recuperar els seus anteriors nivells de vida. És cert que els aranzels poden reactivar la seva producció industrial i l’ocupació, però els seus efectes tardaran massa a notar-se com per a compensar una pujada tan brusca dels preus.
Trump, més bé, confia a forçar els seus aliats, Mèxic, Canadà i els europeus, a una posició de feblesa amb l’amenaça dels aranzels. El dilema de l’economia mundial és que el seu principal motor és l’excés consumista de la societat americana. Si ells redueixen el seu consum, poden provocar una recessió global. És aquest temor la carta guanyadora que pensa explotar Trump per obligar-nos a fer concessions i comprar productes nord-americans que reequilibrin la seva balança comercial. Com molts lectors ja hauran endevinat, la seva prioritat és que els comprem més i més armament i que concedim exempcions fiscals a les seves companyies tecnològiques si no volem que ens apliquin aranzels.
Tanmateix, l’estratègia negociadora de Trump ha tingut aquest cop un timing nefast. L’envit dels aranzels ja estava previst tant a Beijing com a Brussel·les, on per una vegada, han fet els deures, i la resposta serà precisa i dirigida contra sectors claus de l’economia nord-americana per no entrar en una escalada suïcida. A més, l’agressivitat de Trump ha activat automàticament els interessos comercials comuns de la UE i la Xina, que tenen molts incentius per col·laborar en organismes internacionals com l’ONU en matèries com el canvi climàtic.
Finalment, la impúdica traïció de Trump als ucraïnesos, exigint-los primer que s’humiliaren concedint-li les reserves minerals del país per després entregar-los en safata de plata a Putin, ha generat un rebuig general i profund en el seu principal soci al continent: Polònia. La creació d’un exèrcit europeu independent, el gran somni de França, no sembla una quimera, sinó una futura línia de treball per a francesos, alemanys i polonesos. Trump està aconseguit unir Europa a un ritme inimaginable i desmantellant totes les estructures internacionals d’influència del seu país. Legions d’experts i assessors que treballaven incansablement per garantir l’hegemonia nord-americana i prioritzar els seus interessos mentre feien discursos sobre construir Europa ara es troben sense feina. Els passadissos del poder a Europa, en dues setmanes, han canviat com no podíem mai haver imaginat. Ara per ara, encara s’escolta el buit deixat per la fugida de l’amo; però, després del silenci, escoltarem moltes més veus i, esperem, algunes fins i tot sinceres i realistes.
