Se m’ocorre dir en certes tertúlies que, la veritat, quinze milions d’euros, que és el que li costarà als Pressupostos de l’Estat que Netflix i altres plataformes internacionals inverteixin un mínim dels seus ingressos anuals en la producció dels seus continguts en català, basc i gallec, no em sembla gran ‘concessió’, la veritat. És un preu raonable per a aconseguir que Esquerra Republicana de Catalunya doni suport als comptes estatals i es pugui continuar pensant en aquesta taula, pràcticament sense estrenar, de negociació entre el Govern central i el Govern català. Que m’asseguren, i confio que així sigui, que iniciarà de debò els seus treballs aquest gener, com a començament d’un any que tant de bo sigui més fructífer en tots els ordres del que ho han estat els seus cinc predecessors.
El dolent són alguns integrants d’aquestes certes tertúlies, obstinats en la confrontació. Aquests que diuen que aquests quinze milions d’euros són una “vergonyosa cessió” al separatisme català. No insistiré aquí que el separatisme català no és la meva opció –ni tan sols soc català, com hauria de ser separatista català?–, però sí que insistiré que crec que encara es poden trobar camins de trobada i de futur raonable molt diferents a l’aplicació de ‘cent cinquanta-cincs’ lingüístics o d’una altra qualsevol espècie. No crec que ajudi molt la declaració unilateral d’alguna cosa que, en el meu criteri—i em sembla que en el de més d’un en la cúspide de la Generalitat, pel que m’informen– , és inassolible a curt termini.
Crec que la solució al problema de la convivència no passa per jutges, ni per Mossos d’Esquadra, ni per la Guàrdia Civil. Ni per descaradures, desafiaments o plantejaments maximalistes; s’imposen, crec, la moderació i el sentit comú.
M’aterra la desmesura dels qui, del costat d’aquí de l’Ebre en el qual habito –i algun també en el costat d’allà-, parlen que ‘això de Canet de Mar’ és com ‘això d’Ermua’ (ho va dir Carlos Carrizosa, de Ciutadans, en ple Parlament) o, més enllà encara, em preocupa que companys meus, residents per cert a Barcelona, comparin el problema de l’escola Turó del Drac amb nits de cristalls trencats o estrelles grogues en les solapes dels jueus. Costa entendre que es pugui arribar tan lluny en la ‘passada’, però sí, s’hi ha arribat.
Comprenc que el president Aragonés, que em sembla persona dialogant i mesurada, se senti desconcertat amb alguns d’aquests excessos. Jo, des d’aquest costat, també. I consti que per a res aprovo algunes expressions energumeneiques que he llegit en uns certs ‘tuits’ fanàtics, dirigits contra la família que va exigir que el seu fill fos escolaritzat en un 25 per cent en castellà. Crec que el símptoma, o l’exemple puntual, pot ser indicatiu d’un problema major, que francament, no sé si en aquest cas existeix en la mesura en què el volen veure alguns ‘falcons’ que busquen la guerra. Però, encara en el cas que el problema existeixi, o existís, no crec que l’aplicació de l’article 155 o un altre similar, ni l’entrada policial als col·legis catalans, sigui solució o remei, sinó més aviat agreujament de les tensions.
La posició del Govern central em sembla, en aquest cas, temperada (i consti que tampoc soc cap entusiasta del sanchisme imperant). Insistir a portar endavant una negociació generalitzada, com sigui i al preu que sigui, no crec que signifiqui ‘claudicar’, ‘cedir constantment a les exigències del nacionalisme’ o, menys encara, ‘baixar-se els pantalons’, expressions que també estic escoltant a propòsit dels famosos quinze milions per al doblatge de ‘la casa de paper’ o ‘el joc del calamar’ al català. Algun dia haurem d’entendre, aquí i allí, que negociar significa això: cedir en algunes coses per a aconseguir unes altres. I allà cadascú si vol veure aquesta per a mi nefasta sèrie del calamar en l’idioma que millor li quadri i senti més prop de la seva ànima, els seus afectes i els seus plantejaments vitals.
Crec, més enllà de les profundes diferències que puguin trobar-se en tal o tal altre conflicte, lingüístic o d’una altra índole, que plantejar constantment una ‘guerra d’idiomes’ cada vegada que s’expressa una reivindicació de l’índole que sigui, constitueix un profund error. No es pot, no es deu, lluitar contra alguna cosa que és un estat d’esperit, molt més allà que una estratègia política.
Sí, jo dono suport a aquesta dotació de quinze milions per a veure en català el que Netflix emeti en les nostres teles, encara que sigui ‘la casa de paper’ o això del calamar, que jo no permetria veure, per cert, als meus néts en cap idioma. I deixem-nos ja de fer crits escandalitzats perquè l’ETB basca pugui oferir dibuixos animats en basc als nens navarresos, quan jo, des del meu sofà, puc veure si vull noticiaris en xinès, en rus o en àrab. A vegades, sobre la base del nacional-nacionalisme, alguns es comporten com a autèntics bruts ignorants. I ja ens va dir Talleyrand que tot l’excessiu es converteix en irrellevant. O, traduït al dia a dia, que als fanàtics sempre els acaba sortint el tir per la culata.
