La Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 2, diu que cap persona pot veure vulnerats els seus drets per raons “de raça, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o d’altra mena, d’origen nacional o social, de naixement o de qualsevol altra mena”. I l’article 4 del jurament hipocràtic diu: “No permetré que prejudicis d’edat, raça, sexe o orientació sexual, malaltia o incapacitat, origen ètnic, nacionalitat, creences, afiliació política, classe social o qualsevol altre factor s’interposin entre el meu deure i la meva consciència”.
Cal tenir ben presents aquests preceptes a l’hora de defensar els nostres drets davant d’una agressió lingüística a la sanitat, i també per impedir que els qui haurien de sancionar els agressors banalitzin els fets i els deixin impunes. Ho remarco, ja que això darrer és precisament el que fa el govern de Catalunya presidit per Salvador Illa, per obra d’Esquerra Republicana, davant l’allau d’agressions comeses per professionals de l’àmbit sanitari contra pacients que els parlen en català. El català no és l’argot d’un col·lectiu de pinxos d’una taverna del port. El català és la llengua pròpia i nacional de Catalunya, i ningú, absolutament ningú, sigui metge, jutge, policia, empresari, psicòleg, etc., pot obligar cap català a deixar de parlar-la. Per cap concepte!
Això ve a tomb dels casos recents de ciutadans que han estat agredits a l’Hospital Universitari Dexeus de Barcelona, del grup QuirónSalud, i al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Reus. El primer cas va tenir lloc el 15 de setembre passat, quan un matrimoni va acudir al centre arran d’un episodi d’amnèsia del marit i el metge que els va atendre els va dir: “Estamos en España y aquí se habla español, pues hablemos español y nos entendemos todos”. Com que el matrimoni no va cedir, el metge, insultant-los, va abandonar la consulta i els va negar l’assistència mèdica. Però l’agressió no va acabar aquí. El matrimoni va haver d’esperar una hora per tal que l’Hospital Universitari Dexeus trobés un metge que parlés català. Una hora! I com que no el va trobar (!), els va assignar un metge que deia que l’entenia acompanyat d’un traductor. Això en un hospital de Catalunya, eh? No pas del Nepal.
El cas del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Reus, tot i que ha transcendit més tard, va tenir lloc uns dies abans, concretament el 4 de setembre passat. Aquell dia, una mare va trucar al centre per relatar que el seu fill, amb síndrome d’Asperger, duia dies molt angoixat i sense llevar-se del llit. La recepcionista, que no parlava català (primera vulneració de la llei), li va dir que no hi havia cap professional que la pogués atendre i la va adreçar a una psicòloga que no els havia atès mai. Però tan bon punt la mare va començar a parlar amb la psicòloga, aquesta la va tallar dient-li que no l’entenia i que li parlés en espanyol. La mare li va demanar si saber català no era un requisit laboral i la psicòloga, despectivament, li va respondre que no tot intentant penjar-li el telèfon. Dolguda per aquesta discriminació, la mare va insistir que “en un centre de salut mental infantil i juvenil és essencial que els pacients puguin expressar-se en la seva llengua”, cosa que va fer que la psicòloga volgués un altre cop penjar-li el telèfon. El resultat d’això fou que la mare, coaccionada per la situació del fill, va acabar cedint i parlant en espanyol.
Tots dos casos han estat denunciats per la Plataforma per la Llengua a petició de les persones agredides, però no cal esperar-ne res, ja que qui ha d’expedientar, sancionar i expulsar aquests professionals són, ves per on, els mateixos centres i les conselleries de Salut i de Política Lingüística que promouen la discriminació dels catalans contractant o permetent la contractació de personal sanitari que no parla la llengua de Catalunya. És, doncs, aquesta impunitat el que explica la proliferació vergonyosa d’agressions. Una mostra de la col·laboració del govern de Salvador Illa i d’Esquerra Republicana en les agressions ens la dona el silenci i la inacció del Departament de Política Lingüística (en mans dels republicans) així com la defensa sense escrúpols que la conselleria de Salut ha fet de la psicòloga supremacista, cosa que ha afavorit la justificació i banalització dels fets per part de la Regió Sanitària Camp de Tarragona dient que “a Catalunya hi ha una manca important de psiquiatres, psicòlegs clínics i infermers de salut mental”, raó per la qual en contracten de fora. S’adona, el lector, de la manipulació ideològica? Doncs encara continua.
De primer, el govern català es burla de l’agressió posant entre cometes que hi hagi hagut “vulneració de drets” pel fet de no ser atesos en català (imaginem el sidral si un sanitari exigís que se li parlés en català!), i després afegeix que ho permeten perquè, des del seu punt de vista, “es considera una vulneració major dels drets no poder atendre els usuaris del nostre territori pel fet de no poder contractar professionals competents d’altres territoris d’Espanya”. Abans de continuar, parem atenció en la redacció d’aquest comunicat, i especialment en l’expressió “del nostre territori”, que és un eufemisme per evitar dir “del nostre país”. I és que per al Govern català, Catalunya no és un país, és un “territori”. Un territori “espanyol” amb una llengua folklòrica que, pel fet que se li permeti parlar-la, creu que té dret a exigir-la per poder viure amb normalitat.
Així les coses, no és estrany que Dexeus es negui a investigar els fets i a sancionar el metge ultranacionalista espanyol que cridava “¡Estamos en España!”. És greu, molt greu, utilitzar la sanitat per residualitzar un poble valent-se de les necessitats urgents de tot ésser humà en cas de malaltia. Al grup QuirónSalud fins i tot li fa fàstic escriure el mot Salut en català. S’entén, per tant, que no hi hagi hagut cap dimissió ni cap destitució i encara menys cap acomiadament. Silenci absolut per tal que parlar català a Catalunya acabi essent un acte polític de desordre públic (ara ja és un acte de resistència) i que l’agressor, en comptes de ser-ho el funcionari supremacista, ho sigui tota persona que gosi exercir el seu dret de ser atès en català.
Optar a una plaça de metge, d’infermera, de psicòleg, etc., en una terra diferent de la teva implica el compliment d’uns requisits bàsics abans de presentar-t’hi: coneixement del lloc i coneixement de la llengua. No s’hi val adduir que Catalunya pertany a l’Estat espanyol. La llengua pròpia de Catalunya és el català, i això està per damunt de les llengües que, a més a més, parlin individualment els catalans. Si un sanitari hispanoparlant vol treballar a la sanitat catalana ha de saber català exactament igual que un català ha de saber alemany si vol treballar a la sanitat alemanya. Un metge de Toronto, per exemple, no pot exercir al Quebec sense saber francès adduint que Toronto i Quebec formen part de l’Estat canadenc. No pot fer-ho perquè és un servidor públic, i els drets dels quebequesos, per més que sàpiguen anglès, estan per damunt dels seus capricis personals. I si insisteix a treballar al Quebec sense saber francès, o treballar a Catalunya sense saber català, és obvi que no pot ser acceptat per dues raons bàsiques: la primera, perquè denota una actitud de vida profundament agressiva i supremacista que viola el jurament hipocràtic; i la segona, perquè no és el ciutadà qui ha de parlar la llengua del funcionari, sinó que és el funcionari qui ha de parlar la llengua del ciutadà.
Aquest estat de la qüestió ens porta a un cas de malversació de cabals públics, ja que som els ciutadans els qui mantenim conselleries cooperants amb les agressions i consellers de Salut i Política Lingüística que encobreixen la discriminació i callen per mantenir el sou. Nosaltres els posem el plat a taula perquè ens defensin, i ells callen. I quan parlen ho fan amb cinisme, perquè és cínica l’argumentació segons la qual el ciutadà ha de renunciar als seus drets lingüístics en benefici dels seus drets assistencials. Talment com si els drets lingüístics no fossin un fonament consubstancial dels drets assistencials. És com dir que per tal de tenir dret assistencial t’has de sotmetre a la llei franquista que prohibia parlar en català en un lloc públic. Quina barra! Seguint el criteri del dèficit de personal, com és que no posen estudiants de medicina o de psicologia a exercir de metges o de psicòlegs? El Regne Unit té un dèficit permanent de professionals de la sanitat, cosa que l’obliga a contractar personal forà, i la Universitat Rovira i Virgili és una font de subministrament en aquest sentit. Però no pel fet de necessitar sanitaris el Regne Unit conculca els drets lingüístics dels seus ciutadans. Qui vulgui ocupar un lloc de treball a la sanitat britànica ha de parlar anglès, ja que el dret dels pacients a expressar-se en la seva llengua al seu país és un dret bàsic i inalienable. Un dret regulat a l’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Negar-se a complir-lo és violar-lo, i un metge que viola els drets humans no pot treballar a Catalunya. Per posar en evidència la intencionalitat política espanyolista del Govern, i agafant-li l’argument del dèficit de personal amb què justifica la discriminació, permeteu-me aquesta pregunta: creieu que un professional sanitari de la Catalunya Nord (o de qualsevol país), perfectament competent en català, seria contractat a Catalunya sense saber espanyol? Proposo que sanitaris catalanoparlants del nord demanin plaça tot dient que no parlen espanyol. Resultats immediats.
