En el seu discurs de Nadal, el menys vist de la història d’aquestes melopees reials, Felip VI, des del seu tron esquitxat de sang de segles, ens va recomanar que evitéssim el “germen de la discòrdia”.
Renoi! Hi ha hagut cap altre germen en les relacions d’Espanya i Catalunya d’ençà del penúltim enfonsament imperial de 1898? Tot el segle XX ha estat un segle anti-català. La Setmana Tràgica com a epítom d’un vintenni conflictiu; la dictadura de Primo de Rivera, especialment catalanòfoba; la II República, des de 1934; la guerra civil, que esclata per dues raons, la social i la regional (catalana); el franquisme dels quaranta anys; i el postfranquisme o franquisme amb rostre constitucionalment humà, tot ha estat presidit pel que s’anomenava “la qüestió catalana”, el trencaclosques fonamental de la política espanyola, el veritable obstacle a la constitució d’un estat espanyol viable, a banda de la incompetència crònica de l’oligarquia espanyola.
La “qüestió catalana”, un problema que es planteja en ximples termes colonials, però té unes profundes arrels culturals i històriques que li donen un caire únic. L'”Espanya invertebrada” que va trobar Ortega era la condició del país malgrat els dos intents de vertebració, un dinàstic dels Reis catòlics i l’altre a sang i foc amb l’anomenada guerra de Successió. Una invertebració en discòrdia permanent que afecta la consciència nacional espanyola
El règim del 78 pivota sobre la seva Constitució, l’últim intent de trobar una solució d’encaix per a Catalunya. Un text pràcticament blindat, tancat que ultrapassava el terreny purament constitucional per entrar en el programàtic, fins i tot, utòpic, atès que legislava per a un país que encara no hi era. Tot el títol VIII crea un estat autonòmic sobre el paper, car encara no hi existia una sola comunitat autònoma. I, menys de dos anys després, el referèndum d’autonomia d’Andalusia va palesar el que ja tothom albirava: que l’intent de trobar una solució d’encaix de Catalunya dins Espanya era un nou fracàs. El règim del 78 no aconseguí instaurar una plena concòrdia; només va trobar una solució transitòria, molt inestable, que finalment va trencar aigües amb la sentència del TC de 2010 tornant Catalunya a les regions hiperbòries de la discòrdia endèmica.
Què significa, doncs, evitar “el germen de la discòrdia”? És impossible deixar de qüestionar la legitimitat de Felip VI per a alliçonar ningú sobre la concòrdia. En primer lloc, com a Borbó, és a dir hereu d’una dinastia de lladres, corruptes, adúlters i imbècils i, a més, catalanòfoba d’origen. I en segon, per ser ell qui és, l’home que, el tres de desembre de 2017, va pronunciar una arenga agressiva i amenaçadora cap a Catalunya, com van recordar tots a una, els mitjans independentistes i nacionalistes.
Però el problema no és la legitimitat dinàstica o personal del rei per a parlar de concòrdia. Això és només espectacle, trivialitat. De fet, té la legitimitat que li dona la força i la resignació del poble. Però, encara que no tingués cap legitimitat, ni la de la força, l’important és la seva lògica, el seu enraonar; breu, el que diu.
I el que diu, i tots els partits dinàstics i tots els mitjans veneren com si fos l’oracle de Delfos, la sentència d’un Salomó, l’absolut de Madame Blavatski, és que “fora de la Constitució no hi ha democràcia”. “Extra ecclesiam, nulla salus” Només sentir un monarca defensar la democràcia grinyola. El relativisme de l’època l’accepta en els casos d’Anglaterra, els països escandinaus, Holanda, per raó de llur història. En Espanya, amb un rei hereu d’un dictador que va anomenar el seu pare com Calígula volia anomenar cònsol el seu cavall, resulta un sarcasme.
Aquesta taxativa expressió pot entendre’s en un doble sentit, pràctic i teòric. En sentit pràctic vol dir que també la manca de democràcia està dins de la Constitució. No va sentenciar Felipe Gonzàlez, paladí constitucionalista, que l’estat de dret també es defensa en les clavegueres? S’entén, l’estat de dret que la Constitució proclama.
En sentit teòric, l’expressió és una falsedat òbvia. La Constitució no crea la democràcia sinó, a l’inrevés, la democràcia crea la Constitució i, si aquesta impossibilita la seva reforma en assumptes transcendentals, d’estat, és ella la que es posa fora de la democràcia. No és difícil d’entendre. Hi ha més democràcia fora de la Constitució que dins. La Constitució encotilla, falseja i és contrària a la democràcia. Per això la invoquen tots els partits del règim, fins i tot els que van votar-ne en contra, i també els que es deien contraris al règim, com Podemos.
