A vegades quan em llevo no sé on coi estic. No us passa? També lo de la tauleta de nit que obre la boca i us vol mossegar? Aha, em quedo més tranquil. Però… recordeu el que somieu? Jo sí. Gràcies a que la cua del meu gat actua com a cable USB connectat al meu cap. Durant tota la nit la informació somiadora es transmet per aquesta via fins a una impressora de fulles de préssec que està connectada a la pota del meu minin. Repassant els somnis, darrerament, tinc un malson que es manté incansable com una puça esternudadoreta amb varicel·la.
Somio que m’aixeco al matí. Tot està amb una calma de vas d’aigua. Tanco la porta de casa. Surto al carrer. Sento les primeres sirenes de la policia. A la cantonada han detingut dos nois per dir “Hola” en castellà. Travesso el carrer. Arribo just per agafar el tramvia mogut per energia de fruits secs. M’assec als seients reservats per tots els ciutadans que van votar SÍ al referèndum pel dret a decidir. A través del vidre del sostre veig un parell de persones que estan damunt del tramvia mantenint l’equilibri com poden al racó -marcat amb fosforescent- de dos metres quadrats reservat pels que van votar NO. Fffffffff!! Frena de sobte el tramvia abans d’atropellar un hàmster que parla pel mòbil. Surten disparats al terra els dos de dalt del tramvia. Arriba l’ambulància. Però, com que van votar NO a la consulta només els hi poden posar dos tiretes i mig mil·lilitre d’aigua del Carme low cost. Decideixo baixar perquè tinc el client que he de visitar a dos carrers. Arribo. M’ensenya les noves instal·lacions de la fàbrica. Immenses. A la nau principal hi treballen cinc-centes persones. Tot són gent que va votar NO a la consulta i estan obligats per decret llei a treballar 16 hores diàries fent senyeres a mà i de genolls mentre canten totes les cançons de Dyango com una lletania. Cobren cinc euros al dia. Tenen un dia de vacances a l’any. I només poden anar de bufeta o de ventre un cop al dia. Surto al carrer i miro l’skyline de la ciutat al capvespre: un ou ferrat deliciós. Al nord-est diviso la zona on viu confinada la població que va votar NO. Tot són casetes fetes de cartró i clofolles de pistatxos. No hi ha aigua, ni llum, ni res. No hi ha res… Res. Aquest és el futur que com un orgasme somiat que mai arriba falsegen el PP, Ciutadans i uns quants del PSC per Catalunya. Totes aquestes són les mentides que llencen dia a dia (i anirà a molt més): Discriminació, violència, falta de drets, por, amenaces, il·legalitats, insurreccions, totalitarisme, xenofòbia…. Mai ha passat res d’això a Catalunya i mai passarà. La realitat del carrer i dels catalans els desmenteix, adés, avui, i sempre.
Mentrestant defensen que Catalunya es crispa, es divideix, s’erosiona, es radicalitza entre partidaris del SÍ i el NO, al dret a decidir, a la independència. Ho diuen persones que han estat escollides lliurement i democràticament pel Parlament de Catalunya, que s’arrosseguen des de fa lustres pels mitjans de comunicació, les institucions públiques i privades, que tenen poder, que viuen rebé… I sempre fan cara d’estar permanentment cabrejats amb el món. Es pot ser més farsant? Es pot ser més mentider? M’ho han repetit moltes persones, sobretot gent gran, que quan senten tot això exclamen: “Però com es pot ser tant mala persona?” Com? Com poden persones nascudes aquí, escolaritzades aquí, que treballen aquí… Dir tot això? Potser és que la veritable divisió no està pas entre independència SÍ o NO. Potser és que la veritable divisió està entre la veritat i la mentida. O en alguna cosa més elevada: la moral, l’ètica, la dignitat humana. No parlem de independència, parlem de mentir, manipular, falsejar, fer mal. Saben que res del que prediquen ha passat, passa, o passarà. Saben que aquí sempre hem donat, donem, donarem la mà. Per què l’escopinada ? Té la mà… i escups. Diria que vostès tenen un problema i es diu: mala educació..
