Ha quedat demostrat fora de qualsevol dubte raonable -amb documents, gravacions i tota mena de proves- que l’Operació Catalunya va ser una gran conspiració, amb la intervenció de diversos nivells de les estructures de l’Estat, que va ser dirigida des del nucli de comandament del govern del PP. Una cascada d’accions mafioses que van basar-se en l’activitat d’una policia política, la col·laboració necessària de jutges extremistes i l’activació de terminals mediàtics que formen part de les clavegueres del sistema i funcionen com un engranatge repressiu més.
Tot això continua aplicant-se a hores d’ara, amb jutges com García Castellón -però no només ell-, que van canviant les acusacions a la carta, sense dissimular ni una mica la parcialitat i els interessos polítics que defensen. Això, combinat amb la fúria hipòcrita del Madrid mediàtic, deixa al descobert uns dèficits democràtics descomunals que deixen les urnes com un decorat del qual només en pot sortir un sol resultat: que tot continuï igual.
De tot plegat, la societat catalana n’ha de treure conclusions. I la principal és que l’independentisme sempre ha tingut raó en el diagnòstic d’un sistema polític corcat per l’autoritarisme i la corrupció. Ha estat la política catalana la que ha fet caure el decorat, deixant al descobert el fangar madrileny. Es pot acusar els líders de l’anomenat ‘procés’ d’una clamorosa manca d’estratègia, però el que ja no es pot sostenir és que el règim que ha ideat, aplicat i encobert l’Operació Catalunya sigui una democràcia homologable.
