Quina sort que han tingut Feijóo, Ayuso i Abascal. L’atac sorpresa de Hamàs contra Israel ha esdevingut un tsunami informatiu i emocional tan potent i dramàtic, tan visual, que ha tapat el fracàs evident de la seva manifestació de l’odi a Catalunya, la declaració de guerra que una vegada més han portat al cor de Barcelona, a les portades de la seva premsa omnipotent i omnipresent, a les xarxes socials…
Han fracassat pel que fa a les xifres o a l’espectacularitat de la seva agitació i excitació de les masses? Sí, però ull: van dominant l’escenari polític i social, sembrant tempestes i preparant jugades futures sense escrúpols. No van gens desencaminats dintre de la seva estratègia de l’odi, de la violència verbal més radical, d’una forma de… com dir-ho utilitzant el llenguatge que tant els agrada?… doncs sí: d’una forma innovadora de terrorisme polític a la sèrbia. Amb totes les lletres. És a dir, d’una estratègia per causar terror i per avalar futures solucions dràstiques que estiguin justificades per un pànic insuperable a la desaparició d’Espanya i per una opinió pública majoritària, absolutament enganyada i manipulada.
La manifestació fallida a Barcelona (convenientment amplificada pels mitjans propagandístics i patriòtics a sou) és el primer pas d’una estratègia molt més ambiciosa i perillosa. No importa que no hagi sortit bé, i tampoc no importa la fantasmada de la investidura de Feijóo. Es tracta de generar una tensió creixent a Madrid, a la Castella castellana i territoris assimilats, que no són poca cosa. Primer, el caos, la tragèdia, la fi del món. I després ja vindran ells a solucionar-ho, amputant el que més convingui. I com diuen una vegada i una altra: ni oblit ni perdó, l’únic que els aturarà és la destrucció total de Catalunya i dels tebis, porucs i calculadors possibilistes socialcomunistes que intenten buscar una fórmula amable per desactivar Catalunya (amnistia light, llengua simbòlica i algunes petites concessions més) en comptes de rematar la feina de repressió sistemàtica dels darrers anys.
Quan diuen o escriuen “Puigdemont a la presó”, en realitat estan dient “Catalunya a la presó”. Se’ls entén perfectament, fins i tot sense aquests pinganillos que els treuen de polleguera.
A Catalunya no tenen res a fer, ja ho saben. No els importa. La clau és l’Espanya castellana i assimilada, on han aconseguit que arreli profundament el discurs d’odi, de venjança, de terror a l’apocalipsi. Les setmanes vinents continuaran insistint en els mateixos missatges, cada vegada més estridents, amb paraules més gruixudes i provocatives, més insultants, fins a exhaurir el diccionari de la llengua castellana.
Sánchez va tard. No unes setmanes, no. Va anys tard, perquè mai no ha jugat fort per plantar cara a tot aquest odi a la sèrbia que ha aconseguit enverinar la seva Espanya i fins i tot una petita part, molt residual, de la població marciana que resideix a Catalunya, però que en realitat la menysprea profundament i no li té cap mena de respecte.
Tindrà Sánchez la fortalesa, la gosadia, necessàries per plantar cara als bruixots aprenents de Milosevic a la madrilenya? Ho capgirarà tot, amb la seva mitificada vareta màgica i apareixerà de sobte una Espanya plurinacional, encantada d’haver conegut els catalans i el català i disposada a entendre-s’hi? Desmuntarà en dos minuts el discurs d’odi i venjança que s’ha consolidat i que ve de molt enrere, de molt més enrere que el franquisme? Aturarà tota aquesta onada de terrorisme verbal i de violència anunciada? Impedirà que Felipe VI faci d’Alfonso XIII si algun dia en té l’oportunitat? Dominarà la bèstia terrorífica del poder judicial? Es revelarà com el refundador miraculós de totes les Espanyes? Cal tenir molta, molta fe, però molta, per creure que tota aquesta màgia potàgia serà possible.
Mentre discutim i elucubrem sobre la fantasia de l’amnistia, amb la millor de les intencions i la més bonica de les ingenuïtats, sobre el gran futur que li espera al català o els trens de Rodalies o la fi de l’espoli fiscal (públic) i econòmic (privat, però coordinat), el violent discurs ultranacionalista i ultradretà espanyol continua avançant com una imparable divisió de blindats i preparant l’escenari per a la gran batalla de la tardor. I si no se’n surten, encara poden anar a unes segones o terceres eleccions… Saben de què van i van a totes. De lliri a la mà, res de res: el preu no importa. I de trencar files o retirar-se, encara menys. Tot sigui per la pàtria i per la colonització definitiva.
