Aquesta és la qüestió. O Pedro (Sánchez) o Paco (Franco). I si apostem pel generalíssim Paquito, cal triar a través de quin dels seus mèdiums el convoquem al proper akelarre hispànic: Pablo (Casado, l’estudiant trampós), Santiago (y cierra España), Isabel (la reina de Madrid), Carlitos i Manolo (els amos del poder judicial), Felipe (el rei de la guionista del discurs del 3 d’octubre) o la colla de Villarejo (el rei de les clavegueres).
Tot plegat, per començar a córrer i no parar fins a demanar asil polític a Brussel·les.
Però el 2022 i el 2023 aniran d’això, per als catalans. O Sánchez o Franco. O mentidetes, excuses, vaguetats i preses de pèl, amb aquella gràcia que té Sánchez per xutar la pilota cap al no-res i posar cara d’estadista… O un nou Decret de Nova Planta i a veure si d’una punyetera vegada aconsegueixen exterminar (políticament i culturalment) Catalunya.
Hi ha alguna opció més? Sí, en teoria, però ves a saber… Es diu «fer allò que el 2017 no vam acabar de fer». Té pros i contres, com tot. Dels pros no cal ni parlar-ne, perquè si fossin de franc, els comprava una majoria aclaparadora. L’inconvenient són els contres, que lúcidament apuntava fa uns dies el professor López Bofill, perseguit per la seva universitat (UPF): sang, esforç, suor i llàgrimes.
I sang vol dir sang. Ens volem enganyar? Tard o d’hora, Espanya acabarà matant per defensar la seva unitat, per doblegar Catalunya. Les garrotades de l’ú d’octubre van ser solament un avís. Faran el que calgui, peti qui peti, al preu que sigui. Amb la benedicció del rei del 3 d’octubre, que s’hi juga la corona i la nòmina.
D’aquí el dilema que ens bloqueja: o ens deixem prendre el pèl per Sánchez, com a mal menor, o acceptem el desafiament i intentem plantar cara a Franco (i a Felipe VI) i als seus hereus amb més força que el 1939 i el 1714.
Ni partidismes, ni autonomismes, ni maniobretes ni ximpleries: aquesta serà la jugada definitiva. O ens aclarim o hi prendrem mal. O anem de cara a guanyar o, en el millor dels casos, ens perdrem en una teranyina en la qual hi perdrem bous i esquelles. L’opció Sánchez i l’opció Franco ens porten a una derrota segura, una més dolça que l’altra, però derrota al capdavall. I si apostem per la Yolanda Díaz i la seva «Espanya on hi hagi espai per a totes les Catalunyes», igual.
Per què? Perquè a tots els models de l’esquerra (aparentment) republicana espanyola sempre hi ha un Borbó. Sempre. És a dir: sempre accepten que un dia el Borbó pugui ordenar a les seves tropes militars, paramilitars, policials i judicials, a més de les eclesials, econòmiques i mediàtiques, que posin en marxa el «155», la «Nova Planta» o el que més convingui per aconseguir que els catalans s’agenollin i demanin clemència.
Tot va a parar sempre al mateix lloc, a la mateixa cruïlla. Sempre acabem topant amb Franco. I això va de derrotar-lo, a ell, que ho va guanyar tot, fins i tot la seva posteritat. Aquest és el repte de fons, que algú, a la península ibèrica, tingui els nassos de derrotar Franco i la seva herència política.
Si no gosem fer-ho, sempre ens quedarà Sánchez, i els que creuen que fan alguna cosa pactant amb Sánchez, quan en realitat només li estan donant la victòria definitiva a Franco.
En el cicle 2022-2023 ho veurem claríssim, temps al temps: ni Sánchez ni Franco.
