El meu gat està al dia de tot. Vull dir que tant pot saber la cotització de la rata a la borsa com devorar el best seller d’una jove promesa de les lletres ratolines. De fet, gràcies a ell, vaig descobrir Tom i Jerry. Era una època en que una servidora no sabia distingir un gat d’una rata. Vull dir que sempre he estat ruc i hipermetrop però n’he arribat a ser molt més. Gràcies a l’educació felina sé diferenciar un gat d’una rata i fins i tot un xoriç d’una xoriça. I més. M’explicava el meu minin que un paio després d’amorrar-se a un tonell d’àcid clorhídric es va posar a mirar un episodi de Tom i Jerry. I va treure la llum per la boca: “això és la demostració científica que tota societat és bipolar”. Osti, mira que hi ha gent sàvia al món! Clar, un i un altre. La dualitat. Va continuar mamant Aigua del Carme i de la Maria i de la Núria i de totes les Santes Juntes i va donar un petit pas pel xalat-salfumant, però un gran pas per la humanitat: “Tot això, gat-rata, rata-gat és una metàfora política del partit demòcrata i republicà sempre lluitant per arribar a la Casa Blanca”. Aquest paio és de Nobel de la ciència. No sé quina, però alguna hi haurà.
El que és clar és que veiem el que volem veure. Vull dir que si jo ara al menjador de casa vull veure escarxofada una gallina skin head tocant la guitarra i cantant “No te vayas de Navarra” amb accent de Hallsvile, doncs la veuré. Volem veure unes coses i no volem veure unes altres. Torticoli en diuen. Perquè veure les dos coses costa molt. Veure Tom i Jerry. De costadet. Un darrere l’altre. Buf! Difícil. Junts. Així que l’altre dia llegeixo una frase a un article que diu: “Mani la dreta o l’esquerra, la memòria sempre fa por”. I jo, com que sóc anarco-conservador em dic: “coi, té raó”. I continuo llegint: “Perquè abans de nosaltres hi ha hagut uns homes i unes dones que han fet possible moltes coses impossibles en circumstàncies gairebé sempre pitjors que les actuals. No pas en un passat remot, sinó ben pròxim: quanta memòria s’ha fet del cooperativisme català, de la Transició o de les lluites dels obrers de Numax i de Roca? I de l’independentisme –cívic i de combat- dels anys vuitanta? Per què quan Televisió de Catalunya passa un documental sobre la Crida l’emet un dissabte a les onze de la nit pel 33, i no en horari de màxima audiència pel primer canal? Encara més a prop: quina memòria tenim de les lluites populars dels anys noranta, dels primers moviments socials alternatius com la insubmissió o el moviment okupa? Poca, si no gens”.
Som-hi, vaset de salfumant. I jo em pregunto: de quina memòria parlem quan parlem de memòria? Vull dir que aquesta no és la meva memòria. Jo vinc d’una altra que no té memòria encara. El problema el tenim molt abans. Venim d’una Guerra contra Catalunya. Contra Catalunya per part d’uns i uns altres. Per tant vinc de la memòria, de la memòria de la majoria de població catalana no ideologitzada pel sectarisme del comunisme-anarquisme i el feixisme. Per tant, reivindicaré fins que em mori que com a català atrapat per uns i altres no tenim memòria visible. Som la Catalunya iceberg: enfonsada congelada, tot i ser real. Mentre mig planeta practica l’onanisme amb George Orwell i Homenatge a Catalunya o qualsevol pre-erasmus que hagués vingut aquí a passar uns campaments de romanticisme bèl·lic, ignorem l’obra de Joan Sales que explica, clarament, realment, el país, la seva gent i la tragèdia immensa de la Guerra dels tres anys. Guerra contra Catalunya. Més. Sisplau, un altre vaset de salfumant.
Som perquè vam aguantar. I vam aguantar des de el primer moment. No ens va salvar l’exili daurat, bronzejat, ni el PSUC, ni Mao, ni Tao, ni el osito Misha, ni els OVNIS al desert de Sonora pixant estrelles contaminades, ni Ronald McDonald’s esquarterant una vaca ecològica, ni James Bond trufat de martinis. Comencem a desmuntar els mites i les mentides. Des de el 27 de gener de 1939 hi ha partits, formacions, persones que van lluitar i van donar la vida per la reconstrucció nacional i la lluita contra la dictadura. Només apunto uns quants (me’n deixo!): Unió Democràtica de Catalunya; Front Nacional de Catalunya; Grups Nacionals de Resistència, Front Universitari de Catalunya, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya… On és aquesta memòria? Tot això aguanta el país, a l’interior, fins als anys seixanta. Fins que arriba la sopa de lletres de marxistes, trotskistes, leninistes, autoestopistes, flautistes-floristes, lampistes que juguen a ser herois i esborren el passat. I expliquen la seva pel·lícula: la una, grande y libre. Vull la memòria de tots els catalans que van mantenir el català a casa, al poble, que van mantenir els costums; la memòria de tots aquells pobles (penso en lloc com Hospitalet, Sant Boi, Cornellà, etc.) que no queda res del que van ser, que els han esborrat del mapa com si hagués detonat una bomba atòmica. La memòria dels pobles abandonats, dels que es van quedar i van fer brasa. La memòria d’Òmnium: n’hi ha que no els perdonaran que els promotors fossin burgesos. Satanàs!!!! Azufre!!! Un altre exemple de la tragèdia d’aquest país. Òmnium: fustigats pels comunistes i pels feixistes. Ara… Qui ha aguanta fins aquí? Qui ha contribuït com pocs al país? Òmnium. Els altres a criar malves o a menjar prozac. Tot això ens ha dut fins aquí. I demostra que tenim raó. La revolució és la continuïtat. No abandonem. Vull aquesta memòria. Ei, si pot ser.
Parlo de la memòria d’un país. No de la memòria d’uns. Parlo de la memòria d’un país que té gent de dretes, d’esquerres, de centre, de rotonda, de cabarets, de senyoretes, d’estampetes… del que sigui. El país és memòries no unes memòries. El país està per sobre d’un roig i d’un negre, de l’obrer i del burgès, del faisà i la faisana. El país és això: això que s’està ensorrant mentre n’hi ha que volen menjar utopies i la realitat ens fot unes mossegades que ens assassina. Perquè “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”. Màrius Torres sempre va tenir raó, sempre va saber qui era, què era, per molt que molts, avui, no vulguin la seva memòria. Som al segle de la identitat. Som al segle ideal per Catalunya i pels catalans, però sense aquesta memòria no serem. No veurem i no ens veuran. Hem de madurar, fer-nos grans (“madurar és fer les paus amb l’infant que vam ser”, diria Joan Sales) i deixar de voler veure només Tom o Jerry. Hem de voler veure Tom i Jerry.
