Miriam Nogueras, la portaveu de Junts al Congrés dels Diputats, va resumir aquest dijous, a la seva manera sempre peculiar, la situació: Pedro Sánchez “està inhabilitat per continuar governant; no pot, com passa amb Illa a Catalunya, mantenir el control del Govern espanyol”.
Escoltant aquesta intervenció, la del republicà Gabriel Rufián o la de la representant de Bildu en la sessió del Congrés en què, per primera vegada en un mes, es va abordar la crisi de Ceuta, s’arribava fàcilment a la conclusió que aquell ‘pacte d’investidura’ del 2018, que encara alguns esgrimeixen com a tàcitament vigent, ha saltat pels aires. Pedro Sánchez està sol, no va convèncer ningú amb el seu parlament, continua ignorant les causes del que ha passat i té davant seu un panorama difícil de resoldre sense els aliats tradicionals.
Fins i tot es van fer evidents les esquerdes dins del mateix Govern, com va suggerir, en un discurs que al meu entendre va ser bo, Gabriel Rufián: la ministra de Defensa, Margarita Robles, amb un rostre extraordinàriament seriós, es va abstenir d’aplaudir, com sí que va fer tot el grup socialista, qualsevol passatge de la intervenció de Sánchez, d’una hora de durada. “Té vostè aquí un problema”, li va dir Rufián a Sánchez, referint-se concretament a la senyora Robles.
Tot i que va mantenir sempre el bon ànim i el seu tradicional tarannà una mica provocador i fins i tot fatxenda, Sánchez va mostrar, tractant d’exculpar l’actuació del seu Govern en la qüestió ceutina, la seva solitud i, encara més, la impotència amb què el seu Govern s’ha mogut a l’hora d’afrontar les causes, les conseqüències i les solucions que aquesta enorme crisi d’Estat requeria.
Ni tan sols Sánchez va ser capaç, en una intervenció exempta de qualsevol autocrítica, de fer una descripció exacta de la caòtica situació que continua vivint Ceuta, de la mateixa manera que va oblidar la més mínima referència a les manifestacions d’aquest dimecres arreu d’Espanya, estimades en gairebé un milió de persones en total, en què el seu Govern va rebre no pocs atacs.
Si, com a cronistes polítics, ens atenim a la lògica i al sentit comú, hauríem de pensar que una sessió parlamentària com la d’aquest dijous, en què Sánchez va anunciar pedaços, però no solucions de fons ni mesures veritablement regeneracionistes, i en què es va mantenir obstinadament (però amb reserves) en la defensa del paper del Marroc, haurà de tenir conseqüències. Resulta molt difícil pensar en una supervivència de molts mesos d’aquest Govern, que no ha pogut sortir, després de cinc setmanes, de la tempesta de Ceuta i que, per acabar-ho d’adobar, afronta aquesta tardor un tsunami d’allaus judicials que tampoc no ha sabut resoldre durant els darrers mesos.
I tot plegat, enmig de la més absoluta solitud: el Govern no té qui el defensi. Sens dubte, aquest ha estat un estiu catastròfic per a un Executiu que ha fet massa vacances. I el president, bronzejat i somrient malgrat tot, sense assabentar-se de missatges inequívocs com el llançat aquest dijous des de la seu del poder legislatiu. Quo vadis, Pedro? El teu món ha esclatat i tu, que continues parlant del “Govern de coalició progressista”, ni te n’has assabentat. O no vols assabentar-te’n, que és pitjor.
