Si tinguéssim una mica més de memòria i de respecte per al qual hem estat i som encara, recordaríem el 6 de juliol del 985 com un dia històric, negre però decisiu. Aquell dia Barcelona va morir, assaltada i saquejada per les tropes d’Al-Mansur, amo i senyor d’al-Àndalus i temible enemic dels regnes del nord de la península Ibèrica.
Però Barcelona -com Catalunya- ha tornat a morir i ressuscitar unes quantes vegades més. Per exemple, el setembre de 1714. O el gener de 1939… I qui sap si ens refarem després del desastre de l’octubre de 2017, tot i que de moment el país sembla més aviat un mort vivent.
Set anys després, encara anem pel món com una ànima en pena, afrontant els suplicis d’un purgatori menys brutal i dramàtic que els anteriors, però potser més verinós, eficaç i destructiu.
Barcelona ha caigut en mans dels seus enemics, molts dels quals són barcelonins i catalans, almenys pel que fa al seu empadronament. I qui diu Barcelona, diu Catalunya, perquè són (o haurien de ser) inseparables. L’impacte de la desídia, el desgovern, la cobdícia, la comèdia política i la traïció comença a ser més que evident. I ens estem començant a emprenyar, cosa que no té res de dolent: ja va essent hora de reaccionar i deixar d’arrossegar-nos com patètics cucs vençuts, pidolant clemència.
El còctel té tots els ingredients incendiaris d’un Molotov… Que algú avisi els jutges colpistes, perquè aquí s’està preparant un tsunami espontani. O no, perquè no podem descartar que ens sigui absolutament indiferent…
La persecució del català i la indiferència dels darrers governs. Els preus demencials dels lloguers i la bogeria dels pisos turístics. La degradació i l’okupació a causa de l’excés de turisme, d’expats guais i d’immigrants pobres. La sensació d’inseguretat al carrer, no del tot real, però potent. L’especulació immobiliària. L’asfíxia del petit i mitjà comerç. L’evident fallida de l’educació i la sanitat. El pou sense fons dels ajuts socials, també sense cap estratègia de futur. El predomini de feines mal pagades, inestables i menyspreades. Els espectacles pornogràfics del Parc Güell, la F1 al passeig de Gràcia o la Copa Amèrica. L’autisme de la política barcelonina i catalana, el teatre partidista de les segones eleccions… La ultradreta. Les elits barcelonines venudes als Borbons i a Madrid. El capitalisme extractiu, els abusos fiscals espanyols, els trens, els avions, les carreteres, la sequera nefastament gestionada…
És la tempesta perfecta. I està encenent totes les alarmes de tots els que no es beneficien d’aquest desastre, que és la immensa majoria.
Ens estan robant Barcelona i Catalunya, que fa anys que no tenen governs dignes d’aquest nom i que en tot cas malviuen de genolls als peus dels poders econòmics, infinitament més llestos que ells.
Estem perdent Barcelona i això vol dir perdre Catalunya. I la perdem tots, kamakus, pixapins, camperols, urbanites, indepes i no indepes, nacionals i extraterrestres… Hem oblidat que Catalunya i Barcelona són una sola cosa, depenen l’una de l’altra. I hem oblidat també els Països Catalans, posem-los el nom que més agradi o menys molesti. Anem a la deriva.
On és el forat? Just allà on hi hauria de ser la trinxera: a la política. No a la comèdia partidista, sinó a la política de veritat, d’altura, ara mateix inexistent. Sense política no podrem reconquerir Barcelona ni Catalunya. No parlo de la independència, sinó de coses molt concretes, que afecten tothom, més enllà dels seus posicionaments ideològics o sentimentals. Això va de les nostres vides, del dia a dia, de la feina, del pis, del benestar, de les oportunitats.
La Barcelona provinciana, asfixiada, falsament cosmopolita i prostituïda no serà mai més capital de res, ni tan sols d’una província espanyola de segona categoria. La Barcelona descatalanitzada no serà res, com no serà mai res una Catalunya desbarcelonitzada.
Per aquest camí anem directes cap a una nova mort de Barcelona i de Catalunya. Estem jugant amb foc i ja ens estem cremant. O fem política o ens la faran. I contra nosaltres. Com es fa això? No hi ha receptes ni fórmules màgiques. No ho fa ningú tot sol. No depèn de lideratges providencials. Es fa, abans que res, adonant-se del desastre i del perill. I no apunyalant-nos els uns als altres: buscant allò que seria un mínim comú denominador, és a dir, no anant cadascú a la seva.
O aprenem urgentment a sumar i ens deixem de dividir i d’enganyar-nos o no hi haurà muralles prou altes per resistir les invasions del segle XXI… O anem redactant ja l’esquela i assumint la pèrdua de la capital i del país o comencem a espavilar-nos, que és el que van fer el 985 els nostres avantpassats, després d’una derrota implacable. Si seguim com fins ara, estem morts.
