Pràcticament, tots els països que van ser imperis colonials, han demanat perdó pels delictes comesos cap als autòctons de les colònies. Perdó pels genocidis perpetrats. El delicte de genocidi, és imprescriptible, segons la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 1968. Tanmateix, els genocidis del passat no seran castigats, atès que es tractaria d’un càstig retroactiu.
Doncs, les peticions de perdó tenen un valor més aviat simbòlic. Com en el cas de l’esclavisme als EUA i altres indrets. Més s’escauen mesures pràctiques que ajudin a pal·liar, si tal cosa és possible, en les persones dels descendents, el dany i el greuge que es van infligir a les poblacions indígenes a tot arreu. Mai hi serà prou, però és un bon pas cap a un món una mica més just i mostra una evolució positiva,
encara que lenta, de la consciència moral de la humanitat.
Només Espanya, antic imperi, refusa obstinadament demanar perdó per la conquista d’Amèrica i el genocidi consegüent, sense oblidar les Filipines. Al contrari, mira aquell episodi com a una fita de la civilització cristiana i motiu d’orgull nacional. Encara avui se celebra amb pompa i circumstància el 12 d’octubre com a “Dia de la Hispanitat”. Als inicis del segle XX es deia “Dia de la rassa”, també alguns països d’Amèrica. “Por mi raza hablará el espíritu” es llegeix encara a La universitat Autònoma de Méxic. Però, a partir de 1935, per insistència
de Ramiro de Maeztu, va ser batejat “Dia de la Hispanidad”, denominació queFranco va acceptar i llegar a la democràcia postfranquista dins el pack del lligat i ben lligat.
La celebració de l’aniversari es fa a l’estil més essencialment espanyol, amb una parada militar i una recepció oficial de la casa reial a tota la classe política, tots actes solemnes presidits per un rei d’una dinastia francesa. Espanya mai ha tingut un rei espanyol, sinó austríacs i francesos, amb un interludi d’un savoià un parell d’anys. Potser per aquesta raó es va inventar el concepte d’Hispanitat que, segons
el seu creador, el mossèn Zacarias de Vizcarra, seria la rèplica del de cristiandat.
La Hispanitat enlluernava Giménez Caballero i tota la brigada d’intel·lectuals falangistes de la postguerra, Ridruejo, Tovar, Maravall, Aranguren, etc. que, després, van capgirar vers un liberalisme pantouflard. Els països iberoamericans novolien saber res de la Hispanitat i, per això, va prosperar la denominació “Llatinoamèrica” en comptes de “Hispanoamèrica” o “Iberoamerica”.
La celebració del quint centenari en 1992 revelà als astorats ulls dels espanyols que el “descubrimiento” havia estat un genocidi i que no era cosa de celebrar-ho, encara es digués en el curs d’una celebració. No van abundar els intel·lectuals disposats a cantar les glòries de l’obra civilitzadora i cristianitzadora d’Espanya en Amèrica. L’esperit de l’època estava més en la línia d’Eduardo Galeano.
Debades s’ha esforçat Espanya per engegar una mena de comunitat hispànica de nacions, en realitat, un seguit de desgavells en les seves esporàdiques cimeres, barrejades d’episodis borbònics, com el famós ¿por qué no te callas?, de Joan Carles al president de Venezuela, Hugo Chávez. En Amèrica no hi ha gaire possibilitat de bastir alguna cosa semblant a la Commonwealth britànica o la Communauté Française, per òbvia manca de simpatia de la regió.
I, a falta de guerrer que defensi les vilipendiades glòries nacionals, la senyora Díaz Ayuso, com una nova Agustina d’Aragó, ha fet foc amb el canó ideològic en defensa de la festa nacional, aprofitant també que és el dia de la Mare de Déu del Pilar. En defensa de l’esmorteïda Hispanitat, per tal que torni a ser el ferm bastió davant les sevícies dels separatismes contra la unitat pàtria. Sembla que ha ofegat el sistema d’ensenyament sota la seva jurisdicció amb una campanya de propaganda de la Hispanitat amb l’esperit de les noves rutes imperials del més genuí franquisme.
El pacient lector preguntarà: i tot això que ens fa a nosaltres? Cert, res. Avui tocava continuar parlant sobre Israel, però això ja ho he fet el meu blog Palinuro.
